Fa molts anys, quan Ruiz-Gallardón començava a exercir d'estrella política, va saber fer-se una imatge progressista, democràtica. La salvació de la dreta, vaja! Una imatge que no va desgastar com a president o alcalde de Madrid, perquè ja se sap que allí el president autonòmic o l'alcalde no es cremen, només es barallen: és la capital. Recordo, però, que alguns col·legues madrilenys em van advertir que tot era pura imatge, que era un bluf, i que el temps ho demostraria.
Ara, Ruiz-Gallardón toca poder, fa política de veritat. I només en dos mesos ja ha mostrat les seves conviccions ideològiques a l'hora d'assentar la doctrina pepera. Deixant de banda que no hi havia indicis per il·legalitzar Bildu, com li va mostrar el Constitucional; que la seva intransigència pot torpedinar una solució pacífica i total a Euskadi; que defensa el "bilingüisme integrador" a les escoles; que proposa el pagament d'algunes accions judicials, etc., ara vol fer recular la llei d'avortament amb el peregrí argument de defensar la dona de la "violència de gènere estructural", que l'obliga a avortar per no perdre el lloc de treball -això, abans de la reforma laboral!- o li impedeix aconseguir feina si queda embarassada. I, lògicament, culpa els poders públics, que no van resoldre el problema primigeni. Inclou en aquests poders públics els Gobiernos d'Aznar, que tampoc van saber eliminar la "violència estructural" contra la dona?
No criticaré jo la nova llei d'avortament que farà Ruiz-Gallardón sense conèixer-la totalment. Però sí agrair que hagi arribat un heroi, salvador de les dones, tan beneites elles que no saben triar què els convé. Viva "papá-ministro".
