Aquesta setmana he estat de viatge a Alemanya. L'avió cap a Düsseldorf anava ple de gent que preparava la fira Drupa, que dura 14 dies i és la més gran en impressió industrial. Allà hi havia la gent de Comexi, que anaven a presentar la nova màquina òfset, una revolució en aquest sector, una evolució des de la impressió flexogràfica de l'embalatge flexible cap a l'òfset.
La meva visita formava part del desenvolupament d'un nou concepte de paper tissú més intel·ligent, un paper funcional que serveixi per a una cosa determinada: mocador antiestamínic, eixugamà antisèptic, coixinera relaxant, mocador amb Àloe Vera, higiènic dispersant, baieta detergent, mopa antibacteriana,... Vaig anar a una fàbrica química pertanyent a una empresa multinacional. El complex, de grans dimensions, fabrica polímers d'acrilamida per flocular en el tractament de depuració d'aigua i per flocular en la fabricació de paper. Les instal·lacions són impressionants i el grau d'automatisme total.
Vaig tenir ocasió de veure on és el seu punt fort, el coneixement i l'automatisme, però també el seu punt feble, la difícil continència en els costos salarials. Enguany Alemanya encarirà de forma notable els costos dels seus productes.
Durant la meva visita m'anava preguntant com és que el vas comunicant entre Alemanya i la resta d'Europa no funciona, per què Alemanya no transfereix part de la seva riquesa a altres països. Primer perquè és difícil la mobilitat laboral per culpa de la llengua. Després perquè són extremadament zelosos de la seva inflació, no permetent que pugi més del 2%. Si apugen els costos laborals què els passarà? No pujarà la inflació? I tant. El BCE llavors apujarà els tipus d'interès tal com va fer l'any passat, encara que això perjudiqui l'economia dels altres països. Que això sigui així o no dependrà dels francesos. Les relacions entre Alemanya i l'Europa perifèrica s'assemblen a les d'Argentina quan va voler tenir el mateix canvi de la moneda que Estats Units: una situació que a la fi és impossible per dinàmiques diferents. Si Europa ha de tenir el mateix canvi que Alemanya cal que aquesta transfereixi part de les seves plusvàlues via inflació o augments salarials. Si no és possible, anem al trencament.
Espanya ara és la que es troba més a la vora de la separació. La situació s'assembla més a l'Argentina que a Grècia per culpa de tenir uns bancs completament desballestats. Els bancs s'han dedicat en els tres últims anys a acaparar prou diner per fer front al seu forat negre immobiliari. També han invertit a nodrir la gana del dèficit públic, posant-hi cap a un 14% cada any. Tot això ha anat en detriment de la inversió en l'economia real, l'economia de la producció i el consum on la inversió dels bancs ha baixat un 2% cada any. Us preguntareu com és possible que els bancs no vegin que la baixa inversió en l'economia real acabarà arrossegant-los per l'augment de la morositat que ara ja és del 8,2%. Sovint diuen que no inverteixen perquè no tenen demanda solvent de crèdits, cosa que és falsa. No inverteixen perquè la seva ment està col·lapsada per la por i per les maneres de fer de tota la vida. Ni amb tot el tissú d'Espanya (600.000 tones anuals) arribaríem a contenir el resultat de la por dels treballadors de la banca.
La banca té un problema històric. Només sap avaluar projectes immobiliaris. Quan un analista bancari analitza un projecte industrial la primera pregunta que fa és si es pot fer una hipoteca sobre el ?ter?reny. Per què carai vol hipotecar el terreny si aquest és industrial, sovint dedicat en exclusiva a aquella activitat concreta, el valor del qual és infinitament petit en comparació a la inversió que avalua? La resposta és perquè és un inútil. La feina d'analista de projectes industrials i de comunicacions és una feina que ve en les llistes de futur. Els bancs estan obsessionats amb les hipoteques perquè no saben avaluar projectes ni empreses, no tenen enginyers que puguin entendre d'energia, de matèries primeres, de tecnologia ni de mercats de futur. Actuen com aquells banquers amb maneguins i visera als quals de cop i volta els han canviat el món amb el qual ells estaven habituats. Ara no saben avaluar la nova situació, es troben en fora de joc i l'única cosa que saben fer és replegar-se, amagar el cap sota la taula.
El sistema financer espanyol necessita una revolució, un canvi total d'actors. Les caixes gairebé han caigut totes justament perquè només sabien invertir en immobles i ara no saben com encarar la nova situació sense el totxo. Però els grans bancs també es troben en un lloc semblant. Si el sistema bancari no actua ràpidament la morositat no pararà de pujar, les accions dels bancs continuaran a la baixa i, un dia, els clients decidirem en massa anar a treure els pocs diners que tenim dels bancs. Serà el corralito espanyol.
Tot plegat perquè Europa no ha sabut fer funcionar els vasos comunicants ?interns i perquè els nostres banquers es van quedar momificats en el segle XIX amb les seves hipoteques, maneguins, viseres, amb el cervell de Montepío, que si no poden tocar la penyora no et creuen.
