La perfecció de la interactivitat condueix a un món sense espectadors. La fruïció d'un treball de creació, des de la magna simfonia musical a la humil crònica periodística, s'acompanyava pel plaer de desentendre-se'n una vegada finalitzada la seva degustació. No obstant això, la societat dels escoliastes obliga al comentari. La peça ha de ser disseccionada, jutjada, compartida i retransmesa. L'autor inicial es veu ocultat pel seu difusor o agregador. La persona que ha sabut gaudir d'una pel·lícula, o que ha detectat la seva falsedat insofrible, s'imposa als participants en la seva realització, encara que els clàssics ja van dictaminar que el llibre el reescriu qui el llegeix. Els artistes denunciaven la dictadura dels crítics, mitja dotzena d'ells en una gran ciutat. Ara reben l'impacte de cadascuna de les persones en contacte amb la seva obra.
L'esgotadora exigència de participar agreuja la saturació informativa. Quan el Rei es fractura el maluc matant elefants a Botswana, l'edició digital d'El País publica dos folis d'informació. A un ritme vertiginós, la breu narració es veu entapissada per fins a tres mil comentaris que, atenent a exquisideses fora de lloc, no respecten cap criteri de redacció periodística. L'esforç col·lectiu, en els límits del comunisme, desmenteix als qui neguen les hipòtesis de la solidaritat ciutadana. Les opinions se superposen sense cap control, sobre la trentena de línies inicials. Arraconen la informació, la revisen o l'anul·len, no necessàriament després d'haver-la llegit.
Quan un observador imparcial, encara que no en quedi cap, es connecta a l'edició digital d'un diari, busca la notícia confeccionada en sintonia amb pesats llibres d'estil, o el batibull efervescent que el comentari número deu exigirà presó per a tots els protagonistes de la informació, i el número cent optarà directament per la guillotina? Si l'extensió de les aportacions voluntàries multiplica per tres-cents a l'incident original, costa parlar de periodisme com a disciplina reglada. Un estudi teòric hauria de calcular en quin moment el pes de les addicions desborda la proposta inicial i la deixa irreconeixible. No obstant això, qualsevol criteri de selecció infringiria l'aleatorietat que permet l'al·luvió. El periodisme ha trobat el seu doble.
En cap moment s'advoca aquí per la restricció o rescissió de comentaris, a fi que resplendeixi la informació primitiva. Seria més realista suprimir la notícia de partida, una vegada que ha naufragat en l'amalgama d'afluents establerta per la contribució dels seus lectors. No pot afirmar-se sense més el virtuosisme d'aquesta forma de reconstrucció de la realitat, perquè hi ha massa casos de propietaris de restaurants que encareixen la bondat dels seus establiments en les pàgines especialitzades. No obstant això, la qualitat d'un mitjà es mesura en els seus comentaris abans que en els seus escrits, com si es produís un procés de decantació.
L'exemple del rei elefanticida canalitza les edicions digitals com a desguàs del malestar ciutadà. S'ha documentat en abundància que internet exacerba la violència, afortunadament textual, de les persones implicades en un debat. Cal analitzar si, una vegada culminat l'alleujament sobre el teclat, millora apreciablement el benestar de l'anònim contribuent. El símil inevitable condueix a l'oficinista -potser la professió més pacífica des de la Creació- que es recorda a l'estadi de la mare de l'àrbitre, una dama davant la qual es trauria amablement el barret si se la creués pel carrer.
L'ansietat per ascendir d'espectador o flâneur a testimoni compromès no es manifesta exclusivament amb l'arma tosca de la paraula. Si es comparen les escenes esgarrifoses de l'enterrament de Khomeini amb les imatges dels cristians coptes assassinats recentment al Caire, la principal diferència no radica en el taüt ni en els símbols religiosos. En el cas més recent, la meitat dels congregats enarboren telèfons mòbils o càmeres digitals. No es resignen a presenciar un moment històric, desitgen atrapar el seu prisma de la realitat per transmetre'l d'immediat en els fòrums pertinents. Volen compartir el que no han vist, perquè estaven massa ocupats retratant-ho. La consolidació d'aquestes opinions és el primer assaig de democràcia instantània, el big bang d'una informació regida per la ruleta dels valors borsaris.
