He seguit la gala dels Premis Max amb cert interès, però el que m'ha interessat encara més és tot el que ha vingut després de l'entrega dels guardons d'aquesta edició. La polèmica sobre si la tallada del discurs reivindicatiu a algun premiat va ser censura o obligada reducció de la durada de l'emissió en diferit em resulta bastant curiosa.

Seria d'innocents pensar que aquests premis són del tot justos i ben repartits; com també seria molt ingenu pensar que en l'organització i la filosofia de l'acte hi són representades totes les tendències polítiques. Els mesos previs a la gala, les xarxes socials van plenes de productores i candidats demanant el vot, encara que no hagis vist l'espectacle ni hagis pogut valorar cap interpretació actoral. Evidentment que la simpatia és una de les mesures que conformen els petits i modelables pesos que finalment fan decantar la balança cap a un costat o cap a l'altre.

En tot cas, el que a mi em sembla més important quan parlem d'aquests premis és la promoció que les arts escèniques poden esgarrapar dins dels mitjans de comunicació i desenganyem-nos, els premis són necessaris per fer bullir l'olla i escalfar les calderes del negoci, del qual molts malvivim. Però un cop acceptes les regles del joc, em sembla de mal gust aprofitar l'altaveu del reconeixement per carregar contra allò amb què no estàs d'acord. Principalment, perquè aquells que arriben a la tarima dels premiats, segurament tenen vies més directes i més facilitats per encarar-se amb el poder i fer alguna cosa per intentar arreglar allò que creuen que no és correcte; més que no pas els que ens ho mirem des de casa. Anar a recollir un premi i mentre te'l donen ja estar repartint bufetades, no em sembla ni de bona educació ni cap gest de valentia. Més aviat diria que és una boutade perquè els col·legues de birra et donin el copet a l'espatlla.

A mi m'agradaria més veure aquestes persones al capdavant d'una manifestació popular o fent acte de presència en una plantada davant d'algun organisme que incompleix promeses o equivoca la seva política cultural. Sempre m'han provocat animadversió els que parlen de les guerres des dels despatxos o els que s'entristeixen per la fam que hi ha al món tot sopant en un restaurant amb estrelles Michelin. Parlar de bots salvavides quan alguns s'ho han mirat molt temps des d'un creuer de luxe, ja té nassos. Què passa? Que als creuers se'ls està acabant el gasoil?

Aquests dies circula per Internet una fotografia d'un Premi Max amb un croissant enganxat al cap damunt, tot simulant unes transgressores banyes de dimoni de pastorets. Reconec que visualment la imatge té la seva gràcia, però després penso en tots aquells a qui els hauria agradat tenir aquella pometa platejada a casa seva. Als que creien de veritat que es mereixen aquell premi per tot l'esforç nascut del fruit de moltes derrotes. A aquells que arrisquen els diners de la seva butxaca, sense ser addictes a la subvenció; i que han arribat a la conclusió inevitable que la seva vida i el que fan, és una única cosa.

Els premis s'han d'agrair i les reivindicacions s'han de lluitar. Cada cosa al seu lloc i sóc de l'opinió que qui ho barreja finalment no serveix ni al somni ni a la causa.