o sé si puc dir que Nova York és una ciutat plena de finestres. Si ets capaç de guaitar-hi des de l'exterior, quan arriba la nit, potser hi descobriràs alguns vells fantasmes. Els interiors de Manhattan conserven l'espectre de l'urbs populosa i múltiple, allò que en diem l'ànima. Hi he passat uns dies, abans de travessar l'Atlàntic de bell nou, de retorn cap a Europa. I, ja al final, poc abans d'emprendre el camí, he acudit al River Café, als jardins de la ribera de Brooklin, al peu d'un dels ponts més famosos del món, i he vist a l'altra banda del petit braç de mar un univers de finestres, infinit.
Si decideixes de centrar la mirada amb què observes la ciutat a través de l'obra d'Edward Hopper, un dels pintors més inquietants del segle XX, et trobaràs enmig de la gran urbs, perdut en una solitud que espanta. He vist alguns dels seus quadres al Metropolitan Museum, al MOMA, al Whitney Museum. Hopper va viure durant molts d'anys a Manhattan i pintà la comunicació impossible, malgrat l'efervescència urbana i el bullici. Pinta fragments -només fragments- de la vida quotidiana, la llum freda de les faroles, la dona nua asseguda en un llit, llegeix, té un llibre obert sobre els genolls -potser no llegeix-, les maletes en un racó de la cambra. Personatges com perduts que observen l'exterior a través d'una finestra. Figures aïllades en un interior. Per què em recorden a Willy Loman, el viatjant d'Arthur Miller? Potser, aquests personatges ofeguen un crit. Oculten el desassossec i la derrota. És l'envers del somni americà: la desil·lusió, l'aïllament, la malenconia. Hopper no pinta els gratacels de Manhattan, sinó les imatges tedioses d'una realitat que s'extingeix, el temps detingut.
Potser, cada pintura és el retrat psicològic d'una certa manera de viure. Però allò que m'impressiona és la seva capacitat d'estimular la nostra imaginació -la fabulació-, a partir dels materials que ens són més propers. Llavors, vol dir-te que la realitat en què vius és prescindible, que moltes inquietuds, moltes aspiracions i molts de secrets s'ofeguen sovint sense que ningú els expressi.
El cinema -no solament el cinema americà-, ha begut en l'aigua de les seves teles i n'ha extret formes d'enquadrar les escenes, d'il·luminar els espais, de confegir certes seqüències... Paisatges despoblats, dones solitàries, fars que s'alcen sobre les roques, carrers deserts, teatres quasi buits, gasolineres en una carretera no gaire freqüentada, ponts boirosos, cases de fusta en territoris desolats, cambres d'hotel amb personatges que el destí ha deixat a qualsevol part, que desvien la mirada cap a la finestra sense mirar res, asseguts al llit amb el cap inclinat, ?l'esguard perdut. Són aquestes habitacions d'hotel, silencioses, solitàries, ocupades per éssers misteriosos dels que no sabem res, però dels quals intuïm la seva terrible solitud, que ens sedueixen.
Alfred Hitchcock va reconèixer la influència de Hopper en la composició dels escenaris exteriors d'algunes de les seves pel·lícules. La casa de Norman Bates a Psicosis, el motel situat sobre un petit turó on s'hosteja Marion Crane, la dona que ha fugit amb els diners de l'empresa on treballa, és extreta d'una tela de Hopper, també, el casalot de la vella Carlota a Vértigo... Sempre, els seus quadres podrien ser el fragment d'una pel·lícula l'argument de la qual ens és desconegut.
