Que no ens aixequin més la camisa

Per començar, John Lennon, resident a Nova York amb la seva esposa, Yoko Ono, hauria escrit una cançó lloant els pits de la dependenta acomiadada i hauria anat a cantar-la, guitarra en mà, davant de la botiga de llenceria. Però abans hauria convocat els mitjans de comunicació perquè hi fossin presents. Això per començar. Tanmateix, seria tot? No, ni molt menys, perquè, assabentats de la protesta de l'ex Beatle davant d'una injustícia com aquella, s'hi afegirien grups de defensa dels drets civils, veterans del Vietnam (alguns amb les seves cadires de rodes), estudiants universitaris grenyuts, associacions de dones en lluita per la igualtat de drets, grups de gais i lesbianes, hippys i ecologistes de tota mena (que ben aviat començarien a protestar contra les nuclears), algun polític demòcrata (sempre disposat a fer-se la foto), i uns quants desvagats. Per tant, i davant de tanta pressió (i més que res exercida davant de la porta de la botiga), finalment els propietaris de l'establiment es veurien obligats a readmetre la dependenta mamelluda.

Però, com s'apuntava abans, i sortosament per a aquests venedors de sostenidors i calces de Manhattan, ja no som a la segona meitat dels anys 70 del segle passant, sinó l'any 2012 del segle XXI. Ara només ens mobilitzem per ballar i cantar cançons en un moment i lloc determinat de les grans ciutats, gravar-ho tot i penjar-ho després a les xarxes socials. Ara només fem un clic a "M'agrada" sota qualsevol "parida" penjada a Facebook (o la hi pengem nosaltres). Actualment ens passem fins a l'hora de sopar sols davant d'una pantalla d'ordinador perdent el temps amb aquestes collonades. Però, sobretot, no ens mobilitzem, no baixem al carrer (no fos cas que ens trobéssim amb la realitat no virtual!).

Ara ells han aconseguit aïllar-nos i tancar-nos a casa, sempre distrets amb aquests nous jocs per a nens i nenes grans (eterns adolescents?). I realment els ha sortit molt bé, perquè cada dia som més incapaços de reaccionar i de protestar en contra de res. És més, remenem tanta informació (massa sovint inútil) que patim una indigestió que fa anys que dura. Però, sobretot, insisteixo, res de baixar al carrer, res de reaccionar, res de protestar. Tots a casa, tancadets, jugant i en procés d'esdevenir completament idiotes.

I, entretant, ells (que sempre poden fer actuar la força pública per foragitar-nos de les places a garrotades) rescataran Bankia amb els nostres diners, diners que paguem via impostos. I aquí no passarà res. Bé, almenys de moment, no passarà res. I mentre salven Bankia, amb els diners que paguem via impostos, tancaran plantes d'hospitals (perquè diuen que no tenen diners per mantenir-les) i acomiadaran metges i infermeres, i allargaran les llistes d'espera, perquè els cirurgians no tenen prou quiròfans oberts i a punt per poder treballar. I els pacients amb un càncer ?diag?nosticat s'hauran d'esperar tres mesos per poder-se operar. Però, insisteixo, ells salvaran Bankia amb el que ens treuen via impostos. I pagaran molts milions dels nostres euros per rescatar-la. I al mateix temps ens demanaran que no ens posem malalts i que, si pot ser, que mengem força fruita (quina barra!), perquè va molt bé per a la salut. És pot ser més cínic?

Per cert, i parlant de cínics i de cinisme, per què no es presenten a les properes eleccions els autèntics amos d'aquesta gent? És a dir, en els propers comicis estatals, per què no es presenta Bankia, o Caja Madrid, en comptes del Partido Popular? O sigui, si es vota el Partido Popular perquè finalment salvi els bancs i les caixes dels seus amics, tant per tant que se'ls pugui votar directament, no? I aquí, a casa nostra, per exemple, per què no es presenten Abertis o La Caixa obertament a les eleccions autonòmiques catalanes? No en faríem més via? Ho suggereixo sobretot per estalviar-nos el percentatge dels intermediaris, aquells que diuen que treballen per al país, però que en realitat només miren d'enriquir els seus amos. O sigui, què els semblaria uns segons de propaganda electoral com ara: "Voti Bankia i així no haurà de rescatar-nos la propera vegada que arruïnem l'empresa". O pel que fa a les eleccions catalanes: "Votar Abertis és tenir la seguretat de pagar peatges fins al dia del judici final".

Sí, és clar, abans s'hauria de canviar la Constitució (per cert, ara ja es pot fer, que abans no es podia). Però, escoltin, ens estalviaríem un munt de temps i sobretot de diners, no troben? És a dir, si el que paguem d'impostos al final sempre va a parar als mateixos (i no pas per mantenir l'estat del benestar: una sanitat pública de qualitat i universal, una educació pública de primera i uns serveis socials dignes), potser que se'ls pugui votar directament i que no ens aixequin més la camisa.