Les agències de viatges te'l serveixen a la dosi que vulguis. Les eternes postals en propaguen imatges meravelloses. És una realitat que permet entreveure secrets amagats als replecs dels segles. Molts caminadors de debò coneixen un munt d'experiències de les que deixen marca. Això i molt més és el Camí de Santiago, entre nosaltres Camí de Sant Jaume. Ja fa pensar allò de les cròniques de l'Edat Mitjana que parlen d'un camí procedent de l'Europa central i que es feia a peu per tradició. Val la pena de desplegar un mapa, imaginar que ens calcem unes sandàlies tronades de pelegrí i fer volar el pensament tot deixant petjades als camins del segle XI. Avui ho despatxem de pressa quan ens diuen que dues vies principals entraven l'una per Roncesavlles i l'altra per Canfranc. I que a les nostres comarques gironines el Camí de Sant Jaume venia del coll de Panissars, cap a Girona i sortia vorejant el Ter pel Pasteral i Susqueda. És a dir, moltes jornades.

Sempre hi ha algú que té curiositat per l'experimentació. El Camí és ple de pelegrins. De devocions, religioses o profanes, tant se val. És l'esperit de la recerca. El Camí de Sant Jaume té una abundància d'estudis fets des de la mateixa pols que menja el caminant. A vegades es pren la decisió d'anar tot sol. Això és el que va fer Ramon Ribera Mariné, un benedictí de Montserrat. Des del seu monestir a Santiago de Compostel·la va recorrer 1.077 km en 31 dies i a la tornada en va escriure el llibre A peu del Camí de Sant Jaume des de Montserrat. El pelegrí va anar seguint la fletxa groga indicadora de la ruta.

L'objectiu -explica l'autor- era anar pausadament, no pas a fer una plusmarca, ni unes vacances, sinó un recés, una desconnexió, avançant sense tenir la seguretat d'arribar-hi. «Cada arbre, cada paisatge, l'he vist com una acció de gràcies, com un do únic i efímer». Els paisatges, a la llarga ruta del pelegrí, esdevenen pesarosos, a vegades angoixants, com aquella repetida vista dels Monegros que li dura tres dies, o la Sierra de la Demanda que s'allarga cinc dies. El pelegrí i autor del llibre és monjo i sap descobrir aquella essència fonamental que hi ha al darrere i al fons de la fletxa groga que mena a Compostel·la i fa una lectura viva d'aquell salm: «quina alegria quan em van dir anem a la casa del Senyor». El pelegrí va sol, en teoria, perquè la solitud també la comparteix amb gent de totes les nacionalitats, creences, idiomes i maneres de pelegrinar, amb gent que sopa als hostalots, i amb els habitants d'uns pobles que sovint expressen qualsevol cosa davant d'un pelegrí, des de la llàstima fins a l'admiració.

Queda ben clar, al llibre del pare Ramon, que pelegrinar amb aquest estil és com una paràbola de la mateixa vida, que cal estar atent perquè rere de cada persona que trobes i hi parles, o ho intentes, hi ha un propòsit, un objectiu, i fins i tot un misteri personal. El perquè d'haver-se posat a caminar tants de dies seguits, aspres en molts moments, qüestió difícil d'explicar.

A més del seu sentit més pregon -el recés espiritual que l'autor ens mostra-, el llibre és un pou d'anècdotes diverses que parlen del pluralisme de propòsits que van cap a l'objectiu. És un excel·lent document humà d'un caminar ben singular, difícil de trobar entre el paper lluent de les nervioses agències que ens volen fer moure a toc de corneta. El Camí de Sant Jaume és l'oferta d'un autèntic pelegrinatge que ens pot transportar màgicament als seus orígens més remots. O venerables. Segons la sensibilitat de cadascú.