la repercussió mediàtica del salt més alt de la història ha convertit l'austríac Felix Baumgartner en un mite, encara que sembli estrany que milions de persones ens quedem bocabadades davant la pantalla veient com algú es llança al buit des de 39 quilòmetres d'alçada i, probablement, la raó principal d'aquesta expectació l'hem de trobar en el fet que darrerament les caigudes lliures tenen un significat especial per a gran part de la població, entre d'altres coses, perquè mentre el tal Baumgartner baixava a una velocitat de rècord, la majoria d'analistes advertien que Europa també va camí d'una caiguda al buit, però a diferència de l'austríac, la nostra és una caiguda sense destí conegut i dubto que tan plàcida com la d'aquest aventurer.
A diferència de Baumgartner, l'experiment europeu no sembla que compti amb assistència tècnica ni que incorpori cap avenç i, per això, té més mèrit el simbolisme d'aquesta mena d'espectacle de circ, perquè en el seu cas, a més, és tracta d'una caiguda calculada i amb final feliç. Potser farien be els líders d'aquesta Europa a la deriva d'estudiar fil per randa tot el procés per aconseguir un salt d'èxit, abans de deixar en mans de la sort o del destí la gestió d'un camí que a hores d'ara ningú sap ben bé cap a on ens du. I és precisament en aquest paral·lelisme on el mite Baumgartner pren més consideració. Tots patíem mentre queia perquè potser intuíem que tard o d'hora haurem d'experimentar una sensació molt similar, encara que a nosaltres, com a ciutadans, no ens assisteixi ni l'alta tecnologia ni cap patrocinador que ens pugui fer mes suau la patacada.
Ja és trist que el salt d'un «boig» s'hagi de convertir en el referent d'un cap de setmana on la bogeria política i econòmica del moment ens hauria de posar molt més la pell de gallina, i que ens quedem astorats davant d'un repte basat en l'espectacle, mentre deixem de veure el veritable repte que tenim al davant.
