Tothom recorda les figures de la independència americana -de Washington a Franklin i de Madison a Jefferson- i fa una mica de vergonya acostar-los a Artur Mas i Duran i Lleida per procedir a qualsevol comparació. Està bé, d'acord: Costa del Marfil o Lituània també tenien dret a constituir-se com a Estats independents, encara que els seus líders no apareguin als segells europeus i, molt menys, a les pel·lícules de Hollywood. Catalunya és un país modest, res a veure amb els recursos del colós ianqui (que, de totes maneres, també va començar sent molt petit), encara que això només és cert a mitges: Catalunya ha tingut i té diverses figures planetàries de l'art, la literatura, el teatre, l'esport i la ciència.
Amb el que Catalunya no ha tingut sort és amb la seva classe política, molt donada a furgar-se la ferida narcisista i a diluir els perfils de les idees -que són d'acer- en una mena de pols estel·lar melancòlica que primer va neutralitzar l'esquerra -a la que sempre se sotmet a una avaluació contínua de catalanitat i ella, sorprenentment o no, es deixa- i després la va fer patinar al vesper del segon Estatut reclamat per les ciutats catalanes amb una eixordadora relativitat. Una classe política que s'assembla tant a l'espanyola que també retalla despeses hospitalàries i llança els pàrvuls en contenidors escolars que anomenen col·legis. I que és per l'estil de lladre: Banca Catalana, Millet, Pallerols...
Per més que Catalunya requereixi un nou finançament o una altra política d'infraestructures d'acord amb la seva condició de locomotora, per no parlar de treball i altres drets de la gent, és un mal negoci fer-se independentista per cabreig o despit: puntades de peu als propis atributs. No hi ha una sola raó per esperar, amb aquests personatges a les institucions catalanes, que una Catalunya independent sigui més eficaç, transparent, justa o solidària del que és ara: els miracles no cursen pel negociat del dret polític i encara menys pel del patriotisme.
