Una altra horrible matança, i de nou als Estats Units aflora el problema de les armes. Limitar-ne la possessió i venda, però, té una dificultat constitucional que cal tenir en compte. La segona esmena de la Constitució diu que no podrà limitar-se el dret del poble a portar armes en la mesura que "una milícia ben regulada és necessària per a la seguretat d'un estat lliure". Per a qualsevol observador europeu resulta sorprenent la manera en què aquest dret constitucional ha estat interpretat pel Tribunal Suprem dels Estats Units. En efecte, el debat s'ha plantejat aïllant el dret subjectiu de les persones que componen el poble dels Estats Units d'allò que sembla condicionar-lo.

Per citar casos recents, comencem per McDonald v. Chicago, de 2010. El Sr. McDonald va voler adquirir una arma curta per a defensa personal, però va topar amb les limitacions imposades pel municipi de Chicago. El seu cas va arribar al Tribunal Suprem, que va donar-li la raó tot considerant contrària a la Constitució la normativa municipal i qualsevol altra que limités aquest dret subjectiu. És a dir, que el dret es desconnecta de la justificació constitucional que és la defensa d'un "estat lliure". Tant si per "estat" entenem l'Estat federal, un estat membre de la federació o el govern local, el dret a portar armes existeix sense que calgui vincular-lo a la defensa de la llibertat col·lectiva.

L'altre cas és de 2008: District of Columbia v. Heller. Arribà al Tribunal Suprem com a resultat d'una estratègia processal propiciada per Robert A. Levy, a qui de manera tardana se li va despertar la vocació pel dret, després de l'èxit en els negocis. El Sr. Levy, associat al conservador Cato Institute, va voler tombar les restriccions normatives que pesaven sobre la possessió d'armes al Districte de Columbia, i va facilitar que el sr. Heller arribés fins al Tribunal Suprem per defensar el dret a tenir una pistola a casa seva. El punt d'interès és la doctrina, que configura el dret en termes individuals, sense limitar el seu exercici a "una milícia ben regulada".

Així doncs, del dret a portar armes per servir la defensa de la llibertat en una milícia ben regulada, hem passat a un dret a posseir-les a casa. El dret assoleix un caràcter absolut que no sembla vincular-se a la seva configuració constitucional.

Ara com ara, amb la quantitat d'armes de foc que hi ha en mans privades, és poc probable que assistim a grans canvis normatius. Els interessos de la indústria armamentística, amb els seus poderosos grups de pressió, no donaran cap facilitat. I certament, el problema de fons és cultural. A Suïssa, amb servei militar obligatori, els ciutadans guarden a casa seva el fusell d'assalt, i no hi ha les massacres que de manera periòdica ensagnen els Estats Units. Però la interpretació constitucional forma part de la cultura política d'un país. I, entre el més important que ha de fer el Tribunal Suprem dels Estats Units és ponderar l'abast dels drets, de tal manera que l'exercici d'un d'ells no creï problemes a l'exercici d'altres. La Constitució dels Estats Units deriva de la declaració d'independència que proclama el dret a la vida, i les armes serveixen per causar la mort. No són escuts. Configurar el dret a portar-les en termes tan absoluts les fa molt accessibles. Això genera un risc molt greu de danys irreparables en la legítima defensa, per no parlar del mal que es pot causar en conductes criminals.

La violència forma part, desgraciadament, de la vida social. Per contenir-la, la civilització va inventar l'Estat, al qual s'atribueix, com Max Weber va destacar, el monopoli de la violència legítima que la democràcia pot controlar. El Tribunal Suprem dels Estats Units ho posa molt difícil amb la seva interpretació de la segona esmena de la Constitució.