Em va agradar tornar a veure Atenes. Malgrat els anys passats, penso que poques coses han canviat, si més no als barris més populars, al centre de la ciutat. Excepte a l'Acròpolis. Enormes grues ocupant el Partenó i els Propileus malmeten la imatge de la Grècia eterna. Ja hi porten força temps, i la crisi econòmica augura que més d'una generació es quedarà sense gaudir d'aquella joia del passat lliure de ferros invasors. Mentre passejava entre les pedres històriques em preguntava si els arquitectes de Pericles es "mereixien" aquesta mena de "violació", malgrat que hom vulgui reviure la bellesa d'aquella Acròpolis. Perquè, per més que Atenes visqui de la seva història, ha estat aquesta mateixa història que ha deixat les pedres com estan ara. Un Partenó restaurat mai no serà com el de fa 3.400 anys. Per més perfecte que sigui. Els recomano que no es perdin el nou Museu de l'Acròpolis, per arrodonir el somni sobre aquell període.

I els joves? La situació econòmica és greu, la corrupció està institucionalitzada, tots volen fugir, buscar nous horitzons, reneguen dels seus dirigents, però tots mantenen viu el seu nacionalisme, l'orgull del seu passat, l'esperança en un canvi que no es concreta. I passegen o es prenen un "cafè frappé" en una cafeteria, discutint amb la seva parla sense pauses, mentre esperen una nova oportunitat d'expressar el seu descontentament davant l'habitual escamot de policies, tan "retallats" com ells.

PS: Un apunt vial i vital: compte en travessar un carrer en una cruïlla, perquè els cotxes que també el travessen, si han de girar, no s'aturen per més que vostè també tingui el semàfor verd. I, sobretot, no parli de Turquia.