Ala ciutat d'Olot intenten tornar a posar de moda fer el vermut els diumenges i recuperar, fins i tot, el sifó, l'aigua carbònica indispensable que es mescla amb l'espès vermut corrent (no el de marca) per rebaixar-li el grau d'alcohol i fer-lo més refrescant i bevible. Abans aquesta beguda sempre se servia acompanyada d'unes unes olives, unes patates de xurrer o unes picants escopinyes. No sé si quallarà la idea olotina; tanmateix és una bona iniciativa comercial, però que costa diners al consumidor i és ben sabut que estem creuant la llarga fondària de la dura crisi. Volen treure de l'oblit "el fer el vermut", un hàbit en desuetud; es va perdre el costum, deixà de ser un acte social (intentaré al llarg de l'article apuntar les raons que van contribuir a la seva desaparició).
La gent endiumenjada, alguns després de missa, altres (al meu poble, Arbúcies, el diumenge era dia de mercat) en acabada la feina del comerç o d'haver tancat algun negoci, entrava als bars habituals, quasi sempre el mateix, i bé a la barra o en una taula parsimoniosament es prenien un merescut vermut. Per algunes persones -el vermut com el conyac era cosa d'homes- era un acte solitari, altres, no obstant, preferien anar-hi amb un amic o amb els fills. A vegades es posaven a xerrar amb els companys de barra i la conversa girava invariablement sobre futbol.
Els bars i cafès representaven llocs de trobada popular. El matí dels dies festius s'omplien d'homes per fer el vermut, a la tarda s'hi tornaven a reunir per fer el cafè, la copa i fumar "senyorites" o fàries; alguns s'hi passaven tota la tarda jugant a la botifarra o el canari. Recordo un cafè on a l'hivern hi havia una boira tan espessa de fum de tabac que l'amo es veia obligat a ventilar, de tant en tant, obrint totes les finestres i portes perquè entrés aire pur.
De petit a casa existia el bon costum els diumenges, abans del dinar familiar, d'anar a prendre el vermut. Algun cop amb el pare i altres amb els germans. Més tard, quan em vaig fer jove, preferia anar-hi amb els amics. Les noies en aquells anys no solien entrar als bars ni cafès, menys a les tavernes. Ara bé, algunes senyores grans els dies de festa sí que s'asseien a redós d'una taula a passar la tarda en el bar de més bona reputació, es bevien un cafè amb llet amb pastes o un Cacaolat; mai vaig observar que cap d'elles demanés una beguda alcohòlica. Era molt mal vist socialment que les dones beguessin alcohol en públic.
Estava justificat fer el vermut en aquell període històric perquè les cases no eren massa confortables, mancades de comoditats, especialment d'electrodomèstics. Només els bars i cafès servien glaçons, del tot indispensables per beure un martini, un campari, un bitter o un vermut corrent. Sols els bars disposaven de begudes que no figuraven al moble bar o en un lleixa del menjador, on només s'hi veia una ampolla d'Anís del Mono, Calisay, una o dues de conyac, vi ranci, moscatell, ampolles de vi de marca i a casa sempre una de rom "anyenc", la beguda preferida del meu oncle. Igualment els bars servien tapes calentes, molt saboroses, que cap mestre de casa, en aquell període, sabia fer, com calamars a la romana, gambes a l'allioli, cap, pota i tripa, cargols, menuts de pollastre, carn del perol, croquetes, una "ensaladilla" exquisida a can Torres anomenada "trempadora".
La salsa per amanir les cloïsses o les escopinyes era un element tan decisiu quan érem adolescents que ens feia anar a un bar o un altre. La millor era la del celler de can Cornet. A vegades allà s'hi concentrava tanta gent que ens havíem de posar en fila. Recordo la mestressa, una dona grossa i molt riallera, que es girava i d'esquenes (se la veia per un mirall) se servia un gotet de vermut i se'l bevia de cop.
Hi havia diumenges que feia tres vermuts, perquè els meus germans grans el prenien d'amagatotis. El primer amb el pare a Can Maitanquis; sempre demanava un got de vi blanc amb olives de pinyol i em deixava triar entre olives farcides o cloïsses; el segon amb el meu germà gran que optava per Can Sitra; picava talls de fuet i es bevia un vermut negre de bóta, jo cacauets; el tercer amb el meu germà Lluís, ell sempre cloïsses i campari, jo calamars a la romana; la meva beguda era Coca-cola o un Trinaranjus.
La beguda "vermut" és vi fortificat amb graus d'alcohol i aromatitzat, fins l'extrem que a Xile el designen amb la paraula "vi". Des del seu naixement fou una beguda llaminera, dolça, la qual cosa provocà a l'acte una reacció amarga: el campari, el bitter o el mateix martini sec, que és el que més m'agrada i millorable amb un rajolí de gin. Ho inventaren els italians i en aquest cas el bressol no fou un monestir, origen de tantes begudes espirituoses. El Cinzano va néixer a Torí i al Piemont, el Martini. El gran faedor de vins i mestre herbolari fou Luigi Rossi que inventà la recepta del seu famós vermut, "el martini rossi", que inclou vins, fusta de sàndal, rosses i marduix. A principis del segle XIX el van internacionalitzar amb gran èxit.
Fa anys, a Galícia, mentre dinava mantenia una conversa amb una senyora anciana de la taula del costat. Quina dona més amable i eixerida! Un familiar em digué que acabava de complir els 103 anys, fet que m'obligà a preguntar-li el secret de la longevitat. Em respongué: "És el vermut, n'estic segura. Abans de dinar, un vermut, excepcionalment dos. No ho oblidi; prengui cada dia un vermut". Procuro seguir la seva recomanació.
