Diverses vegades he desconnectat de la rutina quotidiana passejant-me pels passadissos de l'Escola Annexa Joan Puigbert com si ho fes per casa meva.

Ja d'entrada només em reben Lluís el conserge i el comandant Che Guevara que des d'un mural impensat en les meves èpoques d'estudiant, sembla picar-me l'ullet per recordar no claudicar en la meva lluita i en les meves idees.

Li dic «Fins a la victòria sempre» i fantasiejo amb el fet que els alumnes de l'escola seran en el futur «l'home nou» tantes vegades somiat per ell (no per casualitat el meu fill, alumne de l'Annexa, es diu Ernest).

També diverses vegades per les seves aules vaig a fer una volta al Yellow Submarine al costat de The Beatles, esquivant al meu pas centenars de naus espacials construïdes pels alumnes amb cartró i ampolles de plàstic que penjaven amb fils des del sostre.

Tot aquest món creatiu i imaginari que genera resiliència en els nostres fills per poder sortejar els obstacles propis de la dramàtica de la vida, no és més ni menys que el tan comentat «Esperit Annexa», l'espurna d'un univers màgic i poètic que a més de distreure de la quotidianitat em fa sentir orgullós que el petit Ernest creixi en un marc de respecte per la seva llibertat de pensament, de consciència i com un «subjecte crític» davant d'un món que lamentablement i cada vegada a més velocitat aposta per crear un «subjecte massa» a qui poder dominar.

L'"Esperit Annexa" sempre va integrar els pares i la comunitat dins del seu projecte. Al costat de la meva companya Myriam hem col·laborat des de les nostres respectives capacitats i professions brindant classes especials. Myriam va ensenyar els nens a trepitjar la terra en un hort des del pràctic (i no per Internet) i va demostrar que aquell que treballa i sembra, també pot recollir. Jordi Fornos i un servidor vam recrear el món de la poesia de Salvador Espriu en un taller d'artteràpia mostrant com des d'una producció pròpia es pot passar a una producció col·lectiva a una transformació al costat dels altres. Hem recreat la «Sinera» tan desitjada per Espriu.

En fi, moltes coses sempre bones, puc dir de l'Annexa, però la meva semblança actual està motivada des del meu homenatge en vida a dues persones, docents de l'escola: Montse Valentí i Llorenç Carreras, que tant a alumnes com a pares, ens han fet participar activament de l'«Esperit Annexa» que ells han creat. Un esperit que han encarnat i desenvolupat des de la seva tasca quotidiana durant dècades, en la formació i creixement dels nostres fills. Ara, merescudament i lamentablement alhora, els ha tocat haver de jubilar-se.

Sabem molt bé que aquestes «absències» seran «presències» i que l'espurna de la Montse i d'en Llorenç encendran l'«Esperit Annexa» en els nous docents que guiaran el futur dels nostres fills. Almenys això és la meva expressió de desig.