Els videojocs no maten, lamentem la decepció dels seus usuaris al rebre aquesta confirmació gratuïta. Per a alguns pot suposar el final d'una relació entranyable. En l'assassinat juvenil d'aquest estiu a Mallorca, va aparèixer el repertori habitual de tecnoartefactes bèl·lics i de morts vivents. Estats Units ja va viure una "apocalipsi zombi", per la concatenació en breus dies de truculents crims que incloïen la degustació del cervell de les víctimes. El noruec Breivik s'entrenava diàriament amb World of Warcraft, abans de cosir a trets 77 persones. L'assassí confés mallorquí preferia Call of Duty. Pretendre que hores de pràctica amb la videoconsola no modifiquen el cablejat cerebral equival a defensar que tones de nicotina respectaran els alvèols pulmonars. La confusió dels mons virtual i real ha arribat a la filosofia bèl·lica en els drons, on es prem el gallet a milers de quilòmetres, amb la pantalla consagrant l'ambigüitat del fatal desenllaç. No obstant això, l'associació periodística immediata d'un assassí amb els seus videojocs no sol transmetre's a un emparentament amb el seu cotxe, donada la submissió als fabricants. La hipersensibilitat acabarà amb el planeta, però el Suprem nord-americà ha qualificat de "problema social" els videojocs violents, alhora que rebutjava qualsevol intent de prohibir-los en nom de la llibertat d'expressió. Almenys, les passions tecnològiques han substituït la caça com l'afició electiva dels grans criminals. Per si un caçador no tingués prou problemes mentals preguntant-se per què necessita, per realitzar-se, perseguir armat un conill, se li afegia la responsabilitat de la violència universal als seus cartutxos. Gràcies a aquestes distraccions, s'omet la inhibició dels col·legis ultramegaprivats, reticents a combatre les persecucions físiques i cibernètiques que es prodiguen a les seves aules. Al cap i a la fi, un alumne que paga aquestes quantitats ha de ser perfecte per força.
