Cada dia estic més convençut que aquell senyor que es fa passar per primer secretari dels socialistes catalans en realitat és un infiltrat al servei d'interessos obscurs que té com a única missió ensorrar definitivament el PSC i, la veritat, és que no ho fa amb cap tècnica de camuflatge, sinó que obertament acumula accions i declaracions que dia a dia incrementen la llista de decebuts i de descol·locats en les seves mateixes files. I el dia que Navarro calla, surten els seus més estrets col·laboradors per ?se?guir la tasca de dinamitar un partit que ja ningú reconeix i que ningú sap on para.
No hi pot haver cap més explicació a l'acumulació de despropòsits de la direcció actual del PSC, perquè ningú amb dos dits de seny i coneixedor de la realitat del nostre país s'aproparia tant al precipici com ho fan aquests dirigents.
Navarro i els seus tenen el mèrit d'haver generat en un espai de temps molt curt el major nombre d'orfes polítics que mai ha pogut acumular un mateix partit.
Tant és així que, de tots els socialistes que conec, ja no conec ningú que se senti identificat amb aquest PSC. Un partit que identifica la diversitat d'opinions amb militants que fan nosa i que confon el debat amb la dissidència.
Però, de la mateixa manera que Navarro està desdibuixant el PSC, no s'entén que aquells que ja no se senten aixoplugats pel paraigua d'un socialisme molt llunyà de la realitat, no s'atreveixin a construir un nou espai polític on tinguin cabuda tots aquells catalans que necessiten una esquerra central. Es limiten a les lamentacions i a la crítica continuada però sense donar el pas decisiu, i mentrestant, va augmentant la sensació que aquell PSC que va ser referència, avui no es res més que una corresponsalia d'un PSOE en hores baixes. I ni l'un ni l'altre es veuen capaços de marcar cap rumb.
