Els qui varen idear les primeres ciutats de la Grècia antiga deien que el territori ideal d'una ciutat havia de ser que pugui ser contemplat per complet des del cim d'un turó proper. Tanmateix, ara un xic difícil, en el sentit de panoràmica visual. Però sí que podem recollir allò de "contemplar per complet" en el sentit del seu funcionament.
Una ciutat viva ve a ser un arbre: té unes arrels al subsòl, formades per voluntats civilitzadores, legislacions, realitats geogràfiques, el pòsit de la història. La ciutat arbre té després un conjunt de branques, que són la diversitat cultural, el goig estètic de l'ornament, la predisposició a la trobada humana i humanitària, l'alegria de la festa i de la fira, la cara amable d'un patrimoni que pot ser irrepetible, i moltes coses més de bon ensenyar i oferir. Aquest conjunt de branques culmina en un abundant i esplendorós fullatge que dona feliços acolliments. Tot plegat ha fet dir a molta gent que Girona està de moda. I els gironins, estarrufats, aquell dia que ho escoltem, ja no ens caldria dinar, estem satisfets. Però una ciutat s'ha d'anar fent. Sempre viurem a una ciutat a mig fer, com deia el títol d'un llibre de Llorenç Gomis. O dit d'una altra manera, ningú no es pot adormir, com si encomanéssim la ciutat a un pilot automàtic.
Continuant amb la ciutat arbre, de les arrels cap a la capçada ha de circular-hi saba. Aquesta saba és el civisme, el zel pels interessos de la ciutat i pel seu progrés. Administració i administrats treballem a la mateixa plantació. Però algú ha d'anar a davant en el conreu del civisme i ha de ser l'Ajuntament en corporació, Això va amb el càrrec i amb el sou. Una democràcia participativa com la que volem ser significa que la ciutadania hauria de tenir oportunitats d'intervenir; no és suficient el període intocable dels quatre anys. La participació a la ciutat és una bona ocasió de mesurar el civisme. Fa cara que és complicat que unes poques persones hagin de contemplar per complet, des del cim d'un ajuntament, tota una ciutat a la menuda. Precisament per això devia ser que en el seu dia es va crear la figura del regidor de barri, per a situar-se a les realitats properes. Però podríem fer la prova d'averiguar si els ciutadans coneixen o ignoren quin és el regidor que ha de vetllar pel seu barri, per les seves voravies, pels seus escocells i demés. D'aquest regidor s'esperaria que fos el vertader "fil directe", per dir-ho en terme dels mitjans de comunicació quan realitzen programes de bona voluntat ciutadana. Si es potenciés més la missió del regidor de barri -i si els ciutadans ens ho prenguessim en serio- ell podria ser assistit per uns auxiliars de la realitat propera, ciutadans que viuen realment en ella, i que podrien estar disposats a exercir un voluntariat de civisme: fer de pont constant entre els problemes de cada cantonada i el nomenat regidor de barri.
Falten més canals de participació seriosa. Es creen a vegades uns anomenats consells , observatoris, taules, convencions i altres noms específics referents a debats sobre cultura, obra pública, art i demés branques del mateix arbre ciutadà, però hi ha la percepció, impressió o olfacte d'una repetida xerrameca, inutilitat, pèrdua de temps i d'il·lusions, massa galeria. Ja que he començat parlant d'arbres, posaré un exemple ben gruixut d'aquests possibles desencisos: el tema del parc de la Devesa de Girona. Successivament, tots els ajuntaments que ha tingut la ciutat els últims anys remouen el tema molt verbalment, convoquen gent, encarreguen estudis cars, es fan fotos, però la Devesa físicament i sobretot socialment s'està morint de diverses morts anunciades. Els deu fer basarda.
