Fa uns quants dies, el BCE va rebaixar per sorpresa el preu del diner, subratllant la debilitat econòmica de la zona euro i el temor de la deflació. D'acord amb el seu famós discurs de juliol de l'any passat, el governador Mario Draghi va insistir a prendre les mesures necessàries per facilitar liquiditat als bancs i consolidar el creixement. "Europa no és el Japó dels anys noranta", va recalcar enfront dels malastrucs de l'estagnació perpètua. En realitat no es repeteixen els problemes, ni tampoc les solucions. El país del sol naixent ha portat a terme una successió d'experiments monetaris durant els últims vint anys sense obtenir resultats notables en el PIB. Es troba Europa abocada al mateix fracàs? Potser, encara que segurament no per les mateixes raons.
D'acord amb Tyler Cowen, tres grans tendències marcaran l'esdevenir econòmic en les pròximes dècades: l'automatització robòtica dels processos productius, la globalització i la millora en els controls d'eficiència laboral. S'incrementarà exponencialment el nombre de rics -a Singapur ja se situa al voltant del disset per cent de la població, molt per sobre del quatre per cent dels Estats Units-, a la vegada que els salaris de les classes mitjanes reverteixiran a la baixa. Sobre aquestes dinàmiques -que se superposen a l'envelliment demogràfic i al deute gegantí- s'obre una cesura històrica que conduirà a profundes mutacions en els equilibris de poder. Guanyen els emprenedors, que aporten un alt valor afegit i, finalment, el ciutadà automotivat. Perden, en canvi, els treballs estables i l'equitat inherent a les generoses polítiques del benestar. No tinc cap dubte que, d'aquí a mig segle, fins i tot una Europa empobrida a la japonesa serà molt més pròspera que l'actual, la qual cosa no vol dir més justa. I si fem cas a l'historiador Tony Judt, és probable que recordem la segona meitat del segle XX com l'autèntic apogeu de l'Era Europea.
Draghi parla de la necessitat de reformes, mentre el populisme es propaga per la UE polaritzant el to del debat públic. Representen la imatge del ciutadà cabrejat, del votant molest davant l'evident deteriorament de la qualitat de vida. En el seu diagnòstic, mai hi falta un culpable extern, ja sigui Madrid, el lobby jueu, els immigrants, el gran capital, la monarquia o el que sigui, que sovint és la suma de tots. Sens dubte, en un context de revolució econòmica, el deteriorament generalitzat -també el moral, aquesta paraula proscrita- resulta inevitable. Tendim a interpretar la realitat des del passat immediat, no des del dinamisme intern de la Història. D'altra banda, la intel·ligència desconeix moltes de les claus del futur. Quan es va a cegues, convé deixar-se gui?ar pels principis, no per la ideologia: un back to basics en lloc de prestar oïdes al cant de sirenes de la demagògia.
De fet, la principal característica dels demagogs no és la falsedat sinó les mitges veritats. Fer-se eco, per exemple, del patiment dels febles apel·lant a una crítica destructiva. Se sap que l'odi -o el ressentiment- s'expressa amb més claredat que la raó constructiva, ja que aquell exigeix un menor esforç de comprensió. Per tant, pensar des de l'enfrontament constitueix el caldo de cultiu ideal per a les dialèctiques del fracàs. A falta de cooperació -o de respecte institucional-, la verborrea populista aviat s'assenta a la societat, deixant de banda el realisme necessari per enfocar els autèntic reptes del present. Silenciar aquests dilemes -l'endeutament, la robotització, l'envelliment, la globalització i l'eficiència productiva- suposa caure en la narrativa fictícia de la irresponsabilitat. D'això ens parla Mario Draghi.
Amb la perspectiva d'unes dècades, el governador italià passarà a la història d'Europa com l'home que va salvar la Unió en moments d'inquietud. Va ser pragmàtic quan els carronyers de l'Apocalipsi exigien la voladura de l'euro i condemnaven els països perifèrics a una ruïna secular. En el seu últim comunicat va reiterar la seva preocupació per l'atur, urgint els governs que posessin en marxa les reformes indispensables per afermar les oportunitats del futur. Draghi és un dels homes més sensats d'Europa. Encara que ningú ho digui.
