Recordo una conversa entre autors de còmics, fa segles, en la qual els partidaris de Tintín discutien amb els partidaris d'Astèrix (Max era més partidari d'Astèrix, mentre que Pere Joan es decantava per Tintín). Ho dic perquè és difícil parlar d'Astèrix sense parlar també de Tintín, ja que tots dos formen una mena d'antinòmia que és present en la ment de tots els aficionats als còmics. A mi m'agradava molt Astèrix, i el vaig llegir molt durant la meva infància, però l'altre dia vaig tornar a llegir un dels seus àlbums i no vaig aconseguir sentir cap interès. M'avorrien els menhirs d'Obèlix, els festins amb senglars, la lira cacofònica, el druida Panoràmix i el recurs infal·lible a la poció màgica, que desembocava en la inevitable batalla a cops de puny contra els pobres romans voladors. Però això era alguna cosa que ja em podia imaginar. Des que vaig deixar de llegir les historietes d'Astèrix, mai he aconseguit recordar amb nitidesa la trama d'una sola de les seves aventures, ja que en totes, d'una forma o una altra, passa sempre el mateix: els gals resisteixen, el poblat se salva i el cel es desploma sobre els romans. En canvi, recordo amb nitidesa totes les trames de Tintín, incloent-hi alguns detalls trivials (un llaç, un hidroavió, els rombes d'un coet, el color d'una estatueta), encara que hagin passat cinquanta anys des que vaig llegir aquestes històries.
I el més important de tot és que veig els àlbums de Tintín com obres d'art -del gran art europeu del segle XX-, mentre que les historietes d'Astèrix no passen de ser per a mi res més que divertits passatemps, ben fets, per descomptat, però res més. Una vegada, quan van preguntar a Osip Mandelstam com podria definir la seva poesia, va respondre amb aquesta frase: "La nostàlgia d'una cultura universal". I per a mi els àlbums de Tintín també podrien ser això: la nostàlgia d'una cultura universal. O potser, millor, la nostàlgia d'una Europa universal. Perquè si es pensa bé, Europa sembla l'única pàtria possible de Tintín, ja que no sabem d'on és, com tampoc sabem d'on són el capità Haddock o el professor Tornassol. I el millor de tot és que ens importa un rave d'on puguin ser, perquè en el món de Tintín les nacionalitats són difuses i els països reals són molt menys reals que els països ficticis (n'hi ha prou de pensar en Sildàvia i en Bordúria).
Astèrix, per contra, és gal, és a dir, francès, o més encara, un francès doblement francès. René Goscinny, el guionista d'Astèrix (que va morir el 1977), deia que les seves historietes eren una crítica del xovinisme francès, i potser això fos cert com a propòsit, però l'efecte final en el lector no és així. El món d'Astèrix està ancorat en un ferri sentiment tribal -i per extensió en l'esquema dels clixés nacionals-, així que qualsevol historieta d' Astèrix pot ser celebrada per un sorollós grup de parroquians que beuen cervesa en un bar. Però res d'això passa amb Tintín, les històries del qual no apel·len a cap sentiment gregari, sinó tan sols al vertigen inconfusible de l'aventura individual.
Tintín és el somni d'Europa, mentre que Astèrix representa la mitologia tribal i l'apoteosi del petit que ara mateix amenaça de destruir aquest somni. Vivim temps de senglars i de menhirs, de cops de puny i de fogueres que il·luminen -i vigilen- a la tribu, perquè el sentiment comunitari es vol imposar costi el que costi a la sempre fràgil identitat individual. I a molt poca gent semblen importar-li els carrers deserts de Tintín, per on corre una silueta solitària, perduda en una cantonada, rumb a no se sap on.
