Opinió

El disseny de l'hamburguesa

Creix l’oferta d’hamburgueses amb noves cadenes de burgers, restaurants cool i furgonetes cuquis. L’hamburguesa, que porta nom alemany, filet rus i bandera nord-americana, competeix ara en la gastromercadotècnia amb més aportacions a la llengua que al paladar, per això l’oxímoron «burger gurmet».

És un entrepà pensat per al cuiner -que fa una bola de carn picada, l’esclafa i abrasa- contra el comensal, que l’ha de portar a l’estómac sense perdre les maneres a taula ni tacar-se. Per al cuiner, l’hamburguesa és menjar ràpid; per al comensal, menjar amb pressa.

És tan bona com mal dissenyada. Es presenta en un pa rodó que fuga l’aliment per tot arreu i aliè al know-how de l’entrepà nostrat amb dos punts d’ajust (un, a prop de l’entrepà, un altre, proper a l’altre extrem), de l’empanadilla argentina entrada per tot arreu o de la pizza, entrepà calent aixafat.

Error sobre error, l’hamburguesa en panet rodó és una peça circular de carn picada muntada sobre rodanxes de tomàquet, ceba i cogombret, una superposició de discos que patinen entre si i, per la seva naturalesa geomètrica, roden.

Els vegetals, que aporten més coartada moral contra el greix animal que agradable contrast de sabors i textures, sumats a les salses de colors forts i matisos dolços i picants, fan derrapar la roda de carn fora de la roda de pa tou, treuen el mos de la boca i el vessen sobre el plat, l’envàs de cartró o el vestuari del comensal i la comensala, entretinguts per la cursa cap al colze que el ketchup i la mostassa disputen a tota velocitat.

En el mateix moment en què l’hamburguesa s’agafa amb les dues mans, deixant el comensal indefens, la carn comença a autodestruir-se, l’emparedat a desballestar-se, les fulles d’enciam a desenquadernar-se, el menjar a esquarterar-se i el plat, sigui quin sigui el seu preu, a desbaratar-se. No hi ha manera neta de menjar hamburgueses.