Jordi Vilamitjana condemnava en un article fa pocs dies alguns actes contra els polítics, entre els quals incloïa els d'estampar-los un pastís a la cara o ensenyar-los el cul. Aquest viatge no el puc compartir amb el meu admirat mestre i amic. Podria acceptar ser crític amb la primera acció, tenint en compte que quan hi ha gent que passa gana és lleig malgastar menjar amb qui de ben segur va fart, però no pas amb la segona.

És en primer lloc una qüestió personal. Ensenyar el cul a un ministre -o a un conseller, o fins i tot a un director general- és una de les meves màximes aspiracions a la vida, i haig d'advertir als potencials destinataris que com més tardi a satisfer les meves ambicions pitjor serà per a ells. Allò que el senyor ministre hauria admirat -i, mal m'està dir-ho, envejat o desitjat depenent dels seus gustos- als meus 20 anys, ja té poc a veure amb el que veuria avui malgrat els ímprobes esforços de manteniment que li dedico. I no vulgui el ministre -o conseller o director general- imaginar la visió que li oferiré si esperem trenta anys més, quan ja el meu cul i jo mateix haguem arribat als vuitanta anys de vida. El més probable és que hagi d'abandonar la carrera política perquè haurà vist la mort de prop i no serà capaç de pensar en res més fins a la fi dels seus dies.

Però a més és una paràbola. Un cul és com la política: podria ser molt maco i tenir unes utilitats plenament satisfactòries per a la resta de ciutadans, però -salvant honrades excepcions, molt buscades per inusuals- s'utilitza únicament per a les tasques més brutes i abjectes. Mostrar-li el cul a un polític equival a tirar-li en cara que els de la seva casta han pervertit i omplert de merda allò que hauria de proporcionar plaer. Per això ensenyar el cul als polítics no ha de ser considerat un crim, sinó un deure.

Com va deixar escrit no sé quin oriental, no ens hem de fixar en el cul, cul sinó en allò que assenyala.