Avui, festa de la Puríssima, és també dia de gran solemnitat a la nostra Catedral. Una de les dues ocasions en què el bisbe pot impartir la benedicció papal. Em sembla una bona ocasió per parlar dels amics del nostre temple catedralici.
Fa una colla d'anys, potser més de trenta, el darrer Degà de la Catedral convocà una reunió per estudiar la possibilitat de crear una Associació d'amics de la Catedral. He dit el darrer Degà perquè aquest càrrec ha experimentat canvis en la seva nomenclatura i en la manera de procedir al seu nomenament. Els primers anys quaranta, morí el darrer Degà de nomenament reial, com havien estat ell i els seus antecessors, per privilegi secular. En aquell moment el senyor Bisbe pogué elegir lliurament, hi ho feu a favor del capitular Dr. Canadell, que havia estat magistral de la seu primada de Tarragona, quan el Dr. Cartañà n'era arxiprest. En morir el Dr. Canadell, poc temps abans que ho fes el prelat, aquest nomenà degà, prèvia consulta amb el capítol, el Dr. Taberner. I aquestés qui convocà la reunió que ens ocupa. Després d'una llarga i molt positiva i fecunda etapa de treball, renuncià al càrrec malgrat que en aquell moment encara tenia el caràcter de vitalici. Però el que els substituí ja ho féu d'acord amb les noves normes. Ja no s'anomena degà, sinó president del Capítol, el càrrec és electiu entre els capitulars i té una durada fixa, encara que hi cap la reelecció.
En aquella primera reunió el tema s'estudià bé i amb molta concòrdia i bona entesa; però no s'arribà a cap conclusió definitiva, només acordant que ens tornaríem a reunir, però sense fixar cap data. Em sembla que els reunits, dels quals ara sóc l'únic supervivent, érem massa grans, no vells, però no en edat de prendre iniciatives de certa transcendència. També opino que tots els que érem allà estàvem convençuts que amb el Dr. Taberner sempre ens hi entendríem bé, que tots els capitulars, d'aquell temps, eren sacerdots excel·lents, la major part o potser tots, bons amics nostres. Però quan s'hi havia de tractar en corporació la bona entesa no resultava gaire fàcil. El cas és que no ens tornàrem a reunir.
Al cap d'un temps es féu pública l'erecció de la Associació d'amics de la Catedral, amb gent més jove, amb un interessant programa d'actuacions, i ja amb la realització immediata d'algunes activitats. Ignoro què ha passat; però vist des de fora, sembla que l'entitat ja no existeix o és inoperant o la seva activitat no transcendeix.
Independentment de si existeix o no cap associació, la Catedral ha tingut, té i tindrà molts amics. Uns més visibles que altres; uns amb més possibilitats de fer-s'hi presents que altres. Ara i aquí en voldria fer memòria d'alguns dels que ja segueixen les celebracions de la seu des d'una més elevada llotja. Fa molts anys, veia amb admiració el senyor Miralles, d'una família molt coneguda a Girona, amb domicili en una de les darreres cases de les escales de la Mare de Déu de la Pera. Es feia present en totes les solemnitats de la Catedral, cada vegada amb més dificultat, a causa d'una greu malaltia degenerativa que anava minvant les seves forces i la seva mobilitat. Darrerament l'acompanyava sempre un jove que em sembla hi tenia un cert parentesc, en Pere Busquets i Verdaguer. Amb tot l'esforç necessari i les conseqüents incomoditats no faltaven mai, com a mínim a la celebració de la Pasqua i a la festa de la Puríssima a la Catedral, i el dia de Sant Narcís a Sant Feliu. Celebració aquesta que era pròpia del Capítol Catedralici el quales traslladava corporativament, presidit pel prelat, des de la seu a la col·legiata.
Morí el senyor Miralles, i el jove Busquets anà sumant anys, sense deixar de ser un bon i constant amic de la Catedral. Però no només en les grans solemnitats, ni només cada diumenge, sinó tots els dies de l'any, amb companyia de la seva esposa, primerament des de la seva casa de la Rambla, i més endavant des del seu nou domicili de la zona del Güell, cada dia, festius i feiners, a bona hora del matí, camí de la seu per participar en les hores canòniques i en la celebració eucarística. Pocs dies abans de la darrera solemnitat de Sant Narcís, en Pere ens deixà, i en la concelebració de la festivitat no li poguérem trobar perquè n'estava gaudint des del lloc de la llum i de la pau. En Pere era amic meu, amb un valor afegit: M'havia explicat la meva mare que quan era joveneta i viva al carrer Nou, era íntima amiga d'una veïna seva d'una semblant edat, la Rosa Verdaguer, amb la qual intercanviaven animats comentaris sobre el seu, encara llunyà, futur d'esposes i de mares, i manifestaven el vehement desig d'uns fills que, en el seu moment, serien rebuts amb una gran il·lusió. Uns fills que seríem nosaltres.
Durant molts anys era impossible assistir a alguna celebració catedralícia, sense veure, sempre en el mateix primer banc sota la trona de l'evangeli, el matrimoni Geli. Addictes a les solemnitats i festes de precepte, i també a la celebració diària quan la feina els ho permeté i fins que les cames els ho impediren. En els seus bons temps, els Geli, un matrimoni sense fills, amb suficients possibilitats, i deixant la llibreria en mans d'en Pere Rodeja, de qui sabien que es podien fiar al cent per cent amb la màxima garantia, sovint feien viatges per diverses contrades de la península. Aprofitaven per conèixerles catedrals de les poblacions que visitaven i adaptaven la programació i l'horari per poder participar a la Missa conventual.
Un dia el senyor Francisco Geli em deia que en cap de les catedrals que havien visitat, i eren moltes, la dignitat i la solemnitat de la litúrgia superava la de la Catedral de Girona. Això concorda amb el que ja ancestralment es deia que la Catedral de Girona era mestra en cerimònies i dignitat del culte.
Qualsevol dia i a qualsevol hora, mentre el temple era obert, hi podíem trobar en Carles Vivó. Atent a admirar la perfecció arquitectònica, la bellesa de les obres artístiques, elaborant mentalment alguna original i espectacular llegenda, i naturalment també vivint el que és essencial del recinte sagrat. Ja fa uns anys que tampoc podem trobar en Carles a la Catedral. En els primers temps de la seva absència, no veure en Vivó a la Catedral era com contemplar un pessebre en el qual falta una figura.
Quan el dejuni eucarístic s'havia de ?guardar des de las dotze de la nit, en les misses tardanes i en els Pontificals només combregava el celebrant. En les festivitats de Pasqua i de la Puríssima, molts gironins anàvem a Missa i combregar a primera hora, en el respectiu temple que teníem per costum, i a mig matí pujàvem a la Catedral per rebre la Benedicció Papal que en aquelles dues festivitats el Bisbe pot impartir. Tot esperant el moment de la benedicció érem presents a la celebració d'una manera semblant com, en segles anteriors, s'anava al temple a presenciar la representació dels drames sacres o "Autos sacramentales".
