Gironins

Hi ha una màxima segons la qual allà on vagis, sigui on sigui, t'hi trobaràs un català. Aquest fenomen, empíricament cert, funciona encara millor quan el llegeixes en la seva accepció territorial: en realitat, el que et trobes són gironins. Del nord i del sud, de l'est i de l'oest, de mar o de muntanya, de ciutat o de poble, però gironins, sempre gironins. Funciona localment, és a dir, que si vius a Barcelona topes amb un als semàfors, a les botigues, als parcs, als bars i als transports públics. Però també es manifesta en la globalització, quan viatges, quan et refugies. Un servidor, per exemple, se n'ha trobat a les dutxes d'una pensió de Boston (hi feia exactament el que malpenseu: dutxar-me), a dalt de tot de la Torre Eiffel, a la Boca de la Veritat de Roma, en una cafeteria de Normandia, en un monument d'Edimburg i a l'aeroport de Hèlsinki. Podeu dir "home, estaven de viatge, és normal". Normal? Quines són les probabilitats reals de trobar-se un gironí a diferents punts del planeta cada vegada que et desplaces? Quina és la proporció d'habitants nadius i visitants d'un país que justifica aquest atzar? Per quins set sous el destí, aquest cabró tan literari, t'alinea en la trajectòria d'un gironí en un país a milers de quilòmetres de distància? I el més important: quants gironins hi ha, per haver-n'hi tants a tot arreu?

En el fons deu tractar-se d'algun tipus de crida ancestral. No podem escapar-nos els uns dels altres perquè estem cridats a coordinar-nos, a fixar un rumb comú. Som una subdivisió d'espies tan secreta que ni tan sols nosaltres en som conscients, preparada per actuar i reclamar el nostre espai, que és el Món. Sí, gironines i gironins, per això ens trobem repartits per tota aquesta maleïda esfera: estem predestinats a dominar-la. Però hem d'establir normes, compatriotes. I la primera d'elles és que, si ens trobem en un país estranger, no cal saludar-se per la simple denominació d'origen. Així evitem ser detectats i, sobretot, aquests absurds i incòmodes silencis.