Aningú agrada liquidar impostos. La percepció que els poderosos gaudeixen d'impunitat i el malbaratament dels últims temps han refermat aquest sentiment en el contribuent. Uns 253.000 milions d'euros anuals (el 26% del PIB) escapen al control del fisc (47.360 milions a Catalunya). La riquesa generada per aquest tipus d'activitats paral·leles va créixer un 33% des del 2008. Som els campions de la "caixa B". La societat i els dirigents semblen assumir-ho com un fet natural i inevitable. Entre els molts canvis de mentalitat que necessiten arrelar en la digestió de les experiències d'aquesta dolorosa crisi, la intolerància amb els defraudadors ha de figurar dels primers. Alguns experts asseveren que amb sis milions d'aturats -la quarta part de la població activa- només l'anomenada "economia informal" explica que no s'hagin produït revoltes populars. La comprensible desesperació de moltes famílies, empeses a buscar recursos per a la seva supervivència per qualsevol via, no pot justificar tanta indiferència davant unes pràctiques que estan adquirint magnituds descomunals i amb les quals al final perdem gairebé tots. Els contribuents complidors, els grans sacrificats, han de suportar una doble condemna: per baix, la de qui submergeix els seus ingressos, i, per dalt, la del poderós que esgota els viaranys per eludir l'acció de l'Agència Tributària. El suportable i el just seria compartir l'esforç i la càrrega en les responsabilitats comunes. Per si fossin petites les disfuncions, un sistema d'impostos confiscatori, farragós, poc equitatiu i uns polítics dilapidadors, en res col·laboren per mantenir alta la moral dels ciutadans diligents. La sortida no està a decidir-se a actuar a l'ombra o a emparar socialment comportaments semblants, sinó a atemorir a qui campi al seu aire, perquè li surti caríssim amagar patrimoni, i eradicar les ineficàcies burocràtiques, els gravàmens injustos, els abusos i els privilegis. Una administració ben portada i alliberada de castes extractives facilita la vida a l'administrat, li brinda oportunitats i li aporta esperança. També requereix d'un nutrient adequat però, igual que quan naixia la fiscalitat moderna del país al mateix temps que la democràcia, Hisenda hem de tornar a ser tots i no només uns quants, els que no tenen escapatòria. Els justos no han de pagar més pels pecadors .