El sociòleg J. Simmel va fer l'assaig titulat Filosofia de la moda. Tot i que des de la seva època, principis del segle XX, ha plogut molt, amb inundacions i tot sobre el tema, encara queda algun lloc per transitar-hi, com una passarel·la. "La moda -deia ell- podria ser la filla secreta que varen engendrar el pensament i l'estupidesa.". Més endavant el mateix autor parla de la tragèdia de la moda i d'altres matisos que avui ja solen ser ben assumits, digerits i globalitzats per cada col·lectiu social interessat en la qüestió. La moda, i sobretot la luxosa, ha sigut i és un bon segell de distinció. El president d'Estats Units Roosevelt, el gangster Al Capone, i l'artista Salvador Dalí tenien una cosa en comú: cadascú posseïa un cotxe Cadillac, de disseny idèntic. Tres representants d'uns sector de la societat tanmateix ben diferents, amb la dèria comuna d'una possessió de luxe.
La moda i el luxe són temes complicats i escandalosos, convivint sempre en èpoques i llocs de pobresa contrastant. Algú pot dir que aquells usuaris s'hi han vist obligats perquè l'ostentació d'alguna representació així ho reclama. Per altra banda, tant la moda com el luxe originen llocs de treball, cert, i això també es valora. Començant per aquells edificis anomenats senyorials sempe han existit signes externs de riquesa; posseir-los era signe de noblesa, I ser del poble de baix era impresentable i vulgar. Les cases del Modernisme català, l'anomenat "Quadrat d'Or" de Barcelona són un testimoni memorable i una obligada mirada al passat perquè avui es fan productes molt diferents.
Algun dissenyador ha marcat a vegades una direcció obligatòria cap al luxe, fins i tot amb un despreci dels altres, els qui no hi arribem i resultem ser inferiors. Deia que per la massa dels altres, que no som ni Rockefeller ni la reina d'Anglaterra ni un magnat del petroli, deia que l'única manera de ser feliç és millorar la qualitat de vida amb un luxe, per limitat que sigui. Sobretot en temps de crisi, aquest llistó de saltar resulta abominable i feridor.
Modes i luxes continuaran fent denteta, és a dir enveja rasa i curta. Observem, si no, l'embadaliment amb les revistes del cor. Voltats de moda i luxe queda per veure si l'obediència al cornetí d'ordres dels dissenyadors de moda i costums significa o no guanyar qualitat de vida. A còpia d'acostumar-nos-hi en pot resultar una gent altre cop impresentable.
El tercet dels Cadillacs a què m'he referit no té res a veure, evidentment, amb les compres que aquí feiem als anys cinquanta de Seats Sis-cents i de Citroëns Dos cavalls, desenvolupament social en estat pur, que aleshores ja tocava. El que ja tindria més èmfasi consumista seria l'abundància de cilindrades i fardàncies de tants vehicles tot terreny quatre per quatre, moguts per anar a recollir criatures a quarts de cinc de la tarda, com altres possibles Roosevelt, Al Capone i Dalí, que es poden veure davant dels col·legis.
Ara hi ha una fixació per la recerca de novetats, des dels primers restaurants fins als últims ginys de la comunicació pèr satèl·lit. L'afecció passa a obssessió i aquesta diuen que ja pot arribar a malaltia. Té nom i tot: la neofília. Uns científics japonesos de la universitat de Yamagata diuen que la malatia existeix i sol entrar per les persones brillants i de bons nivells, tant en poder com en educació. Serà qüestió de vigilar-se i vacunar-se, no fos cas que ens trobéssim tots a la cua de comprar Cadillacs del mateix model. Digues on tens el cor -és a dir, com t'ho muntes això de la moda- i et diran qui ets.
