Em refaig d'un dels hiverns més durs de la meva vida. Un hivern cruel, diríem. Cap al Nadal vaig emmalaltir i només ara he començat a sentir que tornava al cos del qual havia estat expulsat, potser que el cos tornava a mi. L'inconvenient és que no va ser una malaltia de les de quedar-se al llit. No n'hi havia per tant. Un dia em trobava malament i un altre pitjor, a vegades tenia unes dècimes (poques, tres o quatre), però no vaig aconseguir arribar a aquest estat en el qual obres els ulls, observes la realitat i comprens que t'importa un rave. La realitat no va deixar d'importar-me, de manera que cada dia m'aixecava i anava a treballar-hi, a la realitat, com el comptable va a la seva oficina. Per dir-ho tot, era una realitat més de treballs forçats que de despatx. Em donaven una maça i havia de convertir pedres grosses en pura sorra.
En això es va convertir escriure durant tots aquests mesos, a estripar terrossos. Semblava un esclau del segle XIX construint una línia de ferrocarril sota el fuet d'un capatàs vestit de negre. Quan Déu et dóna un do, deia Truman Capote, et dóna un fuet. De manera que jo anava col·locant una frase rere una altra sota la mirada atempta del fuet, disposat a descarregar-se sobre la meva esquena al menor desviament sintàctic. L'escriptura té alguna cosa de rail de tren. Per aquests rails circulen les idees. Si descarrilen, mal assumpte. Una idea descarrilada constitueix un espectacle atroç per a un mateix i per als lectors.
No vaig passar al llit ni un sol dia, en fi. Vaig viatjar molt. Els viatges em mataven, ja que m'exigien un plus d'energies que jo anava traient d'un rebost energètic que tinc dins del meu cap, però les reserves del qual són limitades. Vaig anar al metge diverses vegades, és clar. És al·lèrgic, em deia. O no es preocupi, està tothom igual. Em donava uns remeis que em feien mal a l'estómac i ?l'endemà aquí estava jo, picant pedres de nou, construint frases, col·locant trams sintàctics d'acer sobre travesses de fusta. Avui, quan he anat a buscar el diari, feia un sol esplèndid i les pruneres havien florit. He tingut la impressió que això marcava el principi de la convalescència. Però no podria jurar-ho.
