En totes les ciutats hi ha barris més degradats que d'altres, més conflictius que d'altres, més marginals que d'altres i tots ells tenen en comú que cap de les seves problemàtiques és de fàcil solució. En determinats casos s'aplica la fórmula de l'urbanisme, rehabilitant, esponjant i construint de nou fins que aquell barri desapareix sota els fonaments d'uns nous espais. Aquest és un sistema d'èxit, atès que es basa en l'aniquilació de tot allò que feia marginal una determinada àrea i en l'evident expulsió dels seus habitants però, és clar, que no és la millor manera de resoldre el problema.
D'altres vegades les autoritats pensen que construint quatre equipaments bàsics, que posteriorment reben un mínim manteniment, minimitzen l'impacte de la marginalitat. I, sovint, molt sovint, s'articulen campanyes de conscienciació per fer veure als habitants d'aquestes zones marginades que cal la integració a la societat normal. Però tampoc s'aconsegueixen gaires avenços utilitzant aquestes altres eines.
A Girona, com a la resta del país, existeixen unes quantes poblacions que pateixen el fet de tenir barris, espais i zones urbanes absolutament degradades, amb tota mena de dèficits i sense una solució evident. I com que ja hem estat molts anys amb el mètode de la prova i l'error, potser ha arribat el moment de fixar-se què fan a d'altres llocs per resoldre aquestes problemàtiques.
A Amsterdam hi ha una zona que s'articula a l'entorn de la plaça de Columbusplein, on les autoritats han encarregat a diversos artistes locals un projecte per recuperar l'orgull de la població i el sentiment de pertinença al seu barri. I aquests han posat en marxa la idea de construir una nació imaginària, amb la seva bandera, amb el seu plat típic, amb els seus jocs tradicionals, amb el seu escut i amb tots aquells atributs que fan que un país sigui diferent a d'altres. I pel que sembla, els comença a funcionar. I no els ha calgut cap referèndum.
