He vist una nova parada de fruita. És una notícia alegre; semblava que a Girona només havíem de menjar roba. La fruita acoloreix un primer dia de primavera natural enfront d'una estació de crisi, massa glaçada.
Amb mi han entrat a la fruiteria unes famílies amb nens i nenes d'aquells que es mengen la fruita amb els ulls. El més grandet semblava entendre-hi, parlava als altres de la traça d'abastar la fruita, a pagès, fins i tot explicava com es fa una badoquera, per abastar figues. Aquell nen sabia transmetre als altres la mateixa sorpresa que la naturalesa reserva a tots els esperits oberts. Com els infantils. Després de tot, també els nens han d'anar madurant en la seva vida. I potser per això és de bon apreciar una sintonia entre aquestes primeres edats i el món de la fruita que mostra ja la seva maduresa, talment com si marqués un camí. Ara mateix no sabria dir quantes espècies trobem a les fruiteries. Potser avui mateix ja n'arriba una altra, de lluny, igual que a les escoles poden arribar -encara de més lluny- nens i nenes buscant acolliment on poder créixer i madurar.
Un arbre fruiter i els seus regals són signe de vida que es transforma en inspiració poètica. Joan Salvar-Papasseit es mira la vinya: "el raïm madur era negre i dur, quan el sol sortia dos gotims diria que eren els teus ulls". Clementina Arderiu veu la figuera com "un arbre de mel, antic i nostre i amic del mar, veig que brotona adelerada per no fer tard", Josep Carner es fixa en "les peres jovenetes, penjant extasiades de cabre, justes, dintre la boca d'un infant" Jacint Verdaguer ressegueix el Canigó i s'emporta els colors afruitats: "el préssec d'Illa com pom d'or rosseja, no tant com el raïm de Tarascó; la cirera d'arbós hi vermelleja amb el gínjol rient i l'ametlló".
La fruita ajuda la memòria personal i col·lectiva. La gent més madura recordem que els albercocs ens transporten a "jugar a retrats" amb els seus pinyols; no se'n podia llançar ni un, i les nostres mares col·laboraven cosint un sarró per anar-los guardant; i justament la temporada de l'albercoc és curta, fugissera, com alguns records. Després, prunes i préssecs ens rebobinen les confitures i melmelades quan mares, àvies i veïnes passaven tardes enteres experimentant noves fórmules a la cuina. A Girona, el mercat de l'Argenteria, el "rest" de les pageses portava la ronda més gran de les abelles sobre les paneres de fruita com si enyoressin les flors, ara canviades en brillants resultats finals. El meló posat a refrescar al safareig de les cases era un clixé dels temps -prosaics i grisos, però entranyables- anteriors al fred elèctric del frigorífic blanc.
Tant de bo sapiguem conservar i transmetre el goig que es guarda a sota de cada pela de fruita. Una excel·lent imatge de la vitalitat seria un nen menjant una bona tallada de síndria, que regalima més que una de meló; quan el vermell de la síndria tenyeix mitja galta de la criatura és el moment del fotògraf familiar demanant que ningú no molesti l'escena, que avui és festa i que la forquilla i el ganivet se'n vagin a passeig, perquè aquests espais de llibertat i de tendresa espontània poden ajudar a construir algun dels millors anys de la nostra vida, que va madurant, també, a cop de records inseborrables.
Tanquem la parada amb Josep Carner, altra vegada, amb Els fruits saborosos, el llibre model de la poètica del Noucentisme; posa fruita al cor d'un enamorat: "Ma vida, mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum, i et tinc a vora meu com la poma escollida que es torna groga i vella, i encara fa perfum".
