Des de fa temps ens dirigim cap a una societat polaritzada, en la qual una majoria guanyarà entorn dels vint o vint-i-cinc mil euros bruts de salari anual i una petita minoria arribarà als vuitanta o cent mil euros anuals. Mentrestant, de manera gradual, va desapareixent el nucli de la classe mitjana liberal, el sous de la qual en el context de la UE són de quaranta a seixanta mil euros, a més de gaudir d'una projecció professional clara, una casa en propietat i, quan s'acosta el retir, un sòlid matalàs financer. Per descomptat, el mite de la classe mitjana -que explica, en bona part, el confort europeu de la segona meitat del segle XX- es dilueix a mesura que es consoliden els efectes de la robotització i la informàtica i s'aguditza la pressió globalitzadora sobre les indústries. Es tracta d'un procés de reestructuració de les societats a nivell mundial que, a Espanya -a causa del seu peculiar teixit productiu-, es viu amb més intensitat i que, per tant, exigeix ajustos més durs. Amb els salaris hibernant durant lustres, la dificultat d'accés al crèdit, la falta d'estalvi i l'escàs consum intern -que afecta d'una manera especial les empreses que no exporten-, la pregunta per l'estabilitat de la classe mitjana es fa evident. Així com altres dos factors estretament relacionats: la qualitat de l'estat del Benestar i la càrrega tributària.
Es pot pensar que un sistema fiscal adequat ha de sostenir-se sobre tres pilars: primer, ha de garantir el correcte funcionament de les polítiques de l'Estat -de l'educació a la sanitat, de les infraestructures a la seguretat als carrers-. Segon, el disseny dels impostos ha de facilitar el creixement econòmic, de manera que introdueixi elements de competitivitat, de justícia i d'eficiència. Finalment, la càrrega fiscal no pot perjudicar la consolidació patrimonial de la classe mitjana i menys en un context evident de debilitament d'aquesta. Sense la protecció social de l'Estat del Benestar ni una neutralitat impositiva que afavoreixi l'estalvi i la lenta però progressiva acumulació de capital, les classes mitjanes (i les que aspiren a ser-ho) es troben indefenses. El que passa a Espanya també té a veure amb això: unes Administracions Públiques costoses i poc eficients que agreugen l'impacte d'una fiscalitat centrada en la massa salarial i no en les elits ni en els defraudadors. Es miri per on es miri, no es tracta d'una combinació positiva.
Fa uns dies vam conèixer el projecte de reforma fiscal que el comitè d'experts dirigit per Manuel Lagares ha proposat al Govern: lleugera reducció de la càrrega directa -IRPF i Societats-, increment de la imposició indirecta, eliminació de deduccions i així un llarg etcètera. El suposat objectiu del nou model seria facilitar el desenvolupament de l'economia nacional i augmentar la capacitat recaptatòria que, com és sabut, se situa molt per sota de la mitjana europea. Amb la pressió del deute i el dèficit públics, el cost per a les arques havia de ser nul, perquè el que es talla d'aquí s'afegeix allà, en un bucle interminable. De rebaixa impositiva poca cosa, per més que a la Moncloa repeteixin diàriament aquesta cançó. La simple idea de voler carregar en renda l'habitatge habitual -o el cotxe propi- constitueix un atac directe en la línia de flotació dels petits estalviadors. Per boca dels seus portaveus, el Govern ja s'ha apressat a assenyalar que aquesta mesura no s'aplicarà, encara que em temo que només hagin ajornat la seva entrada en vigor. Si no dins d'aquesta legislatura, en la pròxima. Conseqüència d'un Estat que es nega a podar els privilegis dels lobbies i grups de poder, a més de la pressió de l'envelliment demogràfic i l'escàs creixement de l'economia. I no cal esperar un futur millor.
La nova normalitat ha arribat per quedar-se molt temps. I no portarà grans catàstrofes, com auguren els apocalíptics, sinó una llarga sequera que anirà fracturant lentament el cos social dels països que no sàpiguen adaptar-se a les difícils exigències de la globalització.
