És dur l'haver d'anar cada dia a la feina. Fins i tot per als que practiquem amb vocació el nostre ofici, resulta sacrificat. Sovint toca fer coses que xoquen amb l'ètica de les pròpies conviccions. Escric hores abans que el Congrés espanyol rebutgi amb rotundidat la petició del Parlament català de llicència per votar. I em sento com un garrí camí de l'escorxador si em poso en la pell dels diputats catalans que treballen a can PSC o a can PP i han d'anar a Madrid a votar contra el propi país. Em ve al cap la imatge sempre jovial d'Àlex Sáez, el més proper a mi dels distants diputats gironins a la cambra baixa espanyola. Espero que emeti com a mínim amb dolor el seu vot contrari a la democràcia, si és que s'hi sent obligat per l'empresa que el té en nòmina. Potser algun dia confessarà amb sinceritat els íntims sentiments en unes memòries adreçades als néts i als nebots. Sempre podrà dir que va contribuir a la causa catalana. El seu "no", dissolt en el monumental i coral "no" espanyol al dret a decidir, és un valuós "no" que tanca definitivament un camí minat per obrir àmplies i lluminoses portes alternatives perquè el procés català faci via. I el món ho veu.
