Llegesc a la premsa el triomf electoral d'Anne Hidalgo. Nascuda a Cadis, filla d'immigrants, esdevé la primera batllessa de París. Malgrat la gran derrota municipal del Partit Socialista francès, Anne Hidalgo s'alça amb la victòria i guanya l'alcaldia de la primera ciutat de França. L'eslògan amb què ha fet la campanya electoral és seductor i convida al risc, a l'atreviment: "Paris qui ose". És com dir: A la ciutat de la qual vull ser batllessa li agrada el risc, l'atreviment, l'audàcia. París s'atreveix. Professionalment ha estat inspectora de treball, d'uns anys ençà fou tinent batlle amb el també socialista Bertrand Delanoë. La premsa francesa ha destacat dues qualitats del seu caràcter: la fermesa amb què és capaç de prendre decisions i la capacitat d'escoltar l'altre. François Hollande ha dit -en la línia francesa d'acostar els extrems malgrat es contradiguin- que és una dona capaç d'omplir-se de còlera fredament. La irritació violenta i alhora la fredor. Una conjunció perillosa. En el seu programa electoral s'hi diuen moltes coses, algunes commouen: vull transformar la ciutat perquè esdevingui bella i respirable... I explica els seus orígens: Vaig veure la llum del dia a la vora de Cadis, una ciutat que té tres mil anys d'història. El sud i l'oceà són els horitzons de la meva infantesa. Cadis és una ciutat oceànica entre Orient i Occident. A la illa de León, a la ciutat de San Fernando hi ha la casa familiar; la llum dura, l'aire salat i els camarones pressionen en mi com la magdalena de Proust.

Fa alguns anys, no sé quants, vaig llegir una entrevista a Anne Hidalgo. Era extensa i hi explicava algunes peripècies de la seva vida, les dificultats que havia hagut de suportar la filla d'immigrants a la ciutat de Lyon i la fortuna de trobar una escola integradora que li va permetre superar la marginació i seguir els estudis en establiments públics. Llavors feia una defensa incondicional de l'escola pública: Si he pogut fer estudis universitaris -deia-, si he pogut fer una carrera, i tenir una professió, i dedicar-me a la política és gràcies a l'escola pública francesa. Ara, en ocasió de la campanya electoral per l'ajuntament de París, ha escrit al seu blog: "Vaig estimar ben aviat l'escola de la República, que permet construir un futur en llibertat. Defensaré sempre aquest model d'escola integradora".

No he de dir fins a quin extrem em commou aquesta declaració. No diré que l'escola pública francesa no tingui defectes i mancances, ben segur que els té. Però m'agrada percebre l'orgull amb què la filla d'uns immigrants de Cadis la defensa i la posa com a model d'integració. M'agradaria comparar els índexs de fracàs escolar -que també deu haver-n'hi- amb els del nostre país. I sobretot, hauríem de comparar la imatge que se'n fa la gent de l'ensenyament públic, tan maltractat pel poder. Tenim bons mestres. Sortosament, que tenim bons mestres. Però als poders públics no els agrada que els fills de les classes treballadores, o els fills dels immigrants, o els fills d'aquells que estan a l'atur tinguin una bona escola.

Fa uns dies, a Diario de Mallorca, Matías Vallés escrivia una reflexió sarcàstica i mordaç: "La missó de l'escola és ensenyar els nens a ser pobres". Alguna vegada veurem en aquesta terra un polític que s'enorgulleix d'haver-se format en una escola pública? Potser, més que a esser pobres, l'escola ens hauria d'ensenyar a gestionar la pròpia pobresa. En trauríem un guany.