L'altre dia, Durão Barroso va dir que una taxa del 70% d'atur juvenil a Espanya era una xifra "inassumible". Doncs l'assumeix sense més trastorns i passejant, airós, el seu meritori orgull políglota: si realment fos inassumible, hauria dimitit com a cap del negociat europeu, no? Ara que estem en vigílies electorals és el moment de plantejar-se una cosa que em sembla òbvia: confiar en el BCE, l'FMI o el Banc Mundial per fixar les grans línies de l'economia europea, no és més sensat que seguir les directrius en la matèria del Rayo Vallecano o de l'Associació Boletaire de Vilanova i la Geltrú.

Vull dir que fora del sufragi universal, no hi ha res. Per més que sigui una bona idea sanejar els comptes, administrar amb austeritat. Al final, caldrà plantejar-se en què treballen els joves, més enllà del malson fabril xinès o més enllà de les ínfules imperials de Putin. Si no, pot passar, a escala europea, el mateix que està passant a l'est d'Ucraïna: que molta gent prefereixi ser russa abans que ucraïnesa, encara que només sigui per cobrar cent euros més de pensió. Comprenc que els diners no ho són tot, però ho sol dir gent per a la qual, efectivament, sí que ho són.

L'assumpte està madur perquè es plantegi el dilema que els socialistes francesos -i em temo que la resta dels socialistes europeus- no saben com desenganxar-se dels dits: o un espai europeu unit de llibertat, fraternitat i autoexigència, solidari i productiu i amb alguna classe de protecció enfront de competidors que no inclouen ni costos ambientals, ni polítics, ni socials, o una aglomeració de mercaders blindats als quals envoltarà una legió cada cop més gran de desheretats contínuament atrets per opcions extremes i, tenint en compte els antecedents europeus, molt racistes, més l'estreta mentalitat nacional o el campi qui pugui. Segueixo esperant el Garibaldi que el moment demanda per posar-me a les seves ordres perquè sonen les notes del Nabucco de Verdi, estic fart de Christine Lagarde i el neoliberalisme no millora ni amb unes cames maques.