Quan els monestirs de vida contemplativa practicaven una rigorosa clausura, necessitaven un nexe de relació amb l'exterior. Per acomplir aquesta missió, cada monestir tenia al seu servei una senyora que era coneguda com la compradora. Podia ser una senyora soltera o bé casada que vivia amb la seva família. Annex a tot monestir femení s'hi disposava un habitacle, amb accés directe des de l'exterior, i sense comunicació interior amb la clausura. Les monges vivien totalment al marge de la resta dels ciutadans. A la nostra ciutat tant les Bernardes, com les Caputxines, com les Beates tenien el seu monestir en ple centre urbà; però massisses parets i reixes i gelosies en totes les finestres les separaven de la resta dels ciutadans. Quan ja no es parlava de clausura, sinó de vida contemplativa, jo comentava amb l'abadessa de Cadins que quan vivien a Sant Medir, a vuit quilòmetres de Girona, estaven més a prop de la ciutat que quan estaven instal·lades en el barri del Mercadal. I em va reconèixer que tenia tota la raó. Abans del juliol del 1936 el monestir de les Bernardes estava a uns cent metres del meu domicili i mai havia vist cap de les religioses que integraven la comunitat. Només en una ocasió, que mentre la mainada jugàvem al carrer, un ens digué que hi havia una monja morta i que l'ensenyaven. Tots entràrem encuriosits al temple monàstic i en un altar lateral poguérem contemplar el cadàver d'aquella religiosa. En tots els temples dels monestirs se celebrava culte públic, però els que hi participaven només podien sentir el cant de la comunitat, però sense que se les pogués veure, ja que elles assistien a les celebracions des del cor, que era inaccessible a la vista dels restants fidels.
El monestir cistercenc des del 1492 fins el 20 de juliol del 1936 va estar situat en el barri del Mercadal, ben a prop de l'església parroquial. S'hi accedia des de la plaça de les Bernardes, una placeta de reduïdes dimensions que ocupava el lloc on ara es troba el CAP de Santa Clara. Mirada la plaça des del que és ara carrer de Santa Clara, a l'esquerra hi donaven els darreres de les cases de la plaça del Mercadal, al fons la casa unifamiliar d'un mestre d'obres, i, més al fons la fusteria de la funerària Poch. A la dreta la façana del monestir, amb la portalada del temple, precedida d'una graonada semicircular, la porta del cenobi, la de la casa del capellà, i la de la vivenda de la compradora. Del temps que jo recordo, la compradora de les monges Bernardes era una senyora casada que vivia amb el seu marit i una filla de poca edat. El marit era pianista, i des del veïnat, i suposo que també des de l'interior del convent, es podien sentir les seves interpretacions.
La casa de la compradora de les monges Caputxines tenia l'entrada a la dreta del pati d'accés al recinte monàstic. També puc recordar quan ocupava el càrrec una senyora casada amb un tal Vidal, matrimoni que tenia no sé si una o més filles, però una sí que la recordo que despatxava a Cal Rei del carrer Nou. El marit que era un home molt conegut i molt ben considerat, era operari de la fàbrica Gròber. Tothom el coneixia com en Vidal de les Caputxines. Una tarda de tempesta la senyora Vidal estava planxant, i per més comoditat anava descalça. I un llamp l'ensopegà de ple deixant-la morta a l'acte. El tràgic esdeveniment causà estupor en una Girona en la qual tothom es coneixia. Morta la compradora, els familiars hagueren de deixar l'habitacle que seria ocupat per la que l'havia de succeir en el càrrec. Ells anaren a viure en un pis del carrer del Nord.
Del meu record, la compradora de les Beates era una senyora soltera anomenada Lluïsa, em sembla que no vaig saber mai el seu cognom, però sí que la ben coneixia i que l'havia tractada. Vivia a la plaça del General Marvà, en la planta baixa d'una casa propietat del monestir, amb el qual afrontava per la part posterior; però sense comunicació interior. La senyora Lluïsa, els anys cinquanta del segle passat exercia de recepcionista del consultori del Dr. Campistol, al carrer de Santa Clara.
Les Adoratrius no eren de rigorosa clausura com les anteriorment esmentades, ja que se les podia veure en l'interior del temple; però no sortien al carrer si no era quan es traslladaven a un altre destí del mateix orde, trasllat que en les de més rigorosa clausura només era previst en circumstàncies molt excepcionals. Les Adoratrius no tenien compradora; però sí que vivien amb la mateixa comunitat dues religioses que es coneixien com "las chicas", que no eren igual que les monges professes. Aquestes dues, sempre juntes, mai una de sola, feien els encàrrecs a l'exterior. Tenien molta relació amb botigues de la ciutat que venien treballs de confecció realitzats per la comunitat, treballs que constituïen un mitjà de subsistència del convent. Amb motiu de les reformes postconciliars aquelles "chicas", prèvia una preparació, professaren i quedaren en la mateixa condició de les restants religioses de la comunitat. Havia conegut una d'elles anomenada Victòria, procedent d'una família resident a la ciutat.
Com deia al principi, la figura de la compradora era imprescindible per la relació del monestir amb l'exterior. Com la mateixa paraula ho indica realitzava la compra del que necessitava la comunitat. No era gran cosa, ja que tots els monestirs tenen la seva horta d'on surten una bona part dels productes que proveeixen el seu auster refectori. Tampoc era molt el que necessitaven de vestuari, ja que la seva vestimenta era extremadament senzilla i austera. Però sempre podia haver-hi alguna necessitat que no permetia que el monestir fos cent per cent autosuficient.
Els monestirs de clausura no tenien telèfon, ni radio, ni televisió, ni rebien cap diari ni revista, a no ser alguna publicació estrictament religiosa. Les monges podien rebre visites de familiars i fins i tot d'algunes altres persones; però amb moltes restriccions i només en dies i hores preestablerts. En la conversa amb els seus visitants elles no tenien gaires coses per explicar, referent a l'activitat de la comunitat, ja que la vida del monestir era sempre la mateixa, sense grans esdeveniments. Més aviat eren els visitants els que els donaven informacions de l'exterior, informacions que retenien bé, ja que no tenien altres distraccions. El Dr. Josep Gironella, que va ser durant molts anys rector de la parròquia de la Catedral i en els seus darrers temps canonge honorari de la seu i Prelat domèstic de S. S., deia que si volíem tenir notícies del que passava a la ciutat acudíssim a un convent de clausura.
Les religioses contemplatives, amb clausura o sense clausura; amb compradora o fent elles els encàrrecs i conduint cotxe; sense contacte o amb contacte amb l'exterior; no tenint telèfon o sortint fins i tot a la Televisió; abans i ara; en la seva pregària, que és l'essencial en llur vida i condició, recordaven i recorden els seus familiars, els seus conciutadans, i tota la humanitat, especialment els més pobres i més desvalguts.
