Va ser l'estiu del 2012, quan les baixes pressions es van amuntegar al Mediterrani. Feia una calor espessa i angoixant que augurava per a la tardor una gota freda de conseqüències imprevisibles. Les borrasques arribaven de l'Atlàntic, descarregaven amb fúria i se n'anaven anunciant una altra tempesta encara pitjor. Els més pessimistes pronosticaven el final de l'euro, la fallida d'Espanya i dels altres països perifèrics. La prima de risc augmenta?va dia a dia, l'aixeta del crèdit estava tancada i el cor d'Europa amenaçava amb cremar. Els epicentres de la crisi se situaven a Madrid i a Roma, amb París vigilant des de la llunyania el possible contagi de la por. Merkel exigia ajustos i el mercat demanava que s'intervingués d'immediat els pàries de l'eurozona. Rajoy i Monti resistien com podien, en espera que cap cigne negre, com havia succeït amb Lehman Brothers anys abans, provoqués un curtcircuit en el sistema. La segona recessió havia arribat per aprofundir encara més les esquerdes de la societat: les empreses suspenien pagaments, l'ocupació i els salaris disminuïen, els impostos, no un ni dos, sinó la majoria evolucionaven a l'alça i l'Ibex 35 se submergia en una fossa abissal. L'apocalipsi del rescat era qüestió de dies. Es rumorejava ja sobre un protectorat alemany, de la dictadura dels homes de negre, d'una ruptura de la moneda única, de l'expulsió de l'eurozona.
Sí, les tempestes se succeïen aquell estiu o, si prefereixen, eren els incendis els que es propagaven en qualsevol direcció. A l'horitzó s'atalaiava un suïcidi col·lectiu del projecte d'Europa, alguna cosa així com un seppuku oriental a causa del somnambulisme i a l'estupidesa dels polítics. Va ser llavors, el 26 de juliol de 2012, quan va parlar Mario Draghi: "El BCE farà tot el necessari per preservar l'euro", va dir. "I, creguint-me, serà suficient", i no va caldre cap salva addicional per rescatar la moneda única. En va fer prou amb l'autoritat i el prestigi del Banc Central Europeu, a més de l'amenaça d'utilitzar el seu imponent arsenal. L'endemà, encara que tímidament, el sol va tornar a sortir. Draghi havia salvat Europa, igual que Bernanke ho havia fet abans amb Estats Units. L'apocalipsi podia esperar.
Dos anys després, la crisi de la Unió es manifesta amb inèdites variants. A la ?deso?cupació crònica l'acompanyen la desafecció política, les tensions regionals, l'escepticisme europeu i els corrents xenòfobs. A Espanya, abdica el Rei en un gest d'aggiornamento. Aggiornamento, modernització, obertura: paraules clau no només a Espanya sinó en el conjunt del continent. Apuntin el nom de Matteo Renzi, campió de les reformes a Itàlia. Florentí, jove i ambiciós, Renzi representa l'aposta pel canvi de les noves generacions enfront de l'immobilisme berlusconià de les últimes dècades. Més al nord, en l'ortodoxa Frankfurt, reapareix un altre italià: Mario Draghi. Els temors ja no se centren en la supervivència de l'euro, sinó en una recuperació anèmica que obre el camí al dimoni de la deflació. Draghi va parlar de nou fa uns dies, aquesta vegada amb accents bernankians: reducció de deu punts bàsics del tipus d'interès, penalització dels tipus d'interès dipositats en el propi BCE i línia oberta de crèdit als bancs. Però, sobretot, i de nou, les seves paraules: "Hem acabat? La resposta és no". Per entendre'ns, el banc central farà allò necessari "i, creguin-me, serà suficient" per activar el crèdit i l'economia. L'Europa de Merkel es mou en clau italiana. També ara, l'apocalipsi ha d'esperar.
Les lliçons d'aquests últims anys són prolífiques. En primer lloc, la solidesa, malgrat tot, de les institucions demoliberals. En segon, la necessitat d'imposar un ritme reformista més accelerat que afavoreixi el creixement i les oportunitats. En tercer, la importància ineludible de la interconnexió global enfront de la temptació de l'aïllament. En quart, el paper creixent d'una nova generació d'europeus que, a poc a poc, va assumint protagonisme. Finalment, constatar el daltabaix dels venedors de catàstrofes, entossudits a desconstruir l'experiència compartida d'aquestes últimes dècades. Europa es mou decidida en contra del seu suïcidi. I, creguin-me, serà suficient.
