o hi ha expressió que em faci més ràbia que aquesta. Últimament no sé què passa però els mitjans de premsa televisius, i alguns d'escrits, suren en un mar de tòpics quan verbalitzen els batecs del món proper i també del llunyà. Segurament passa que hi ha més notícies al planeta Terra per ser compartides, que no pas paraules que les puguin descriure amb originalitat; i inevitablement qualsevol narració oral o escrita d'un fet noticiable s'acaba assemblant per desgràcia massa a molts altres fets succeïts en el mateix període de temps, en qualsevol racó de món. O és això o és que alguns periodistes convertits a comentaristes del tot i res, i un bon grapat de tertulians que juguen a fer de periodistes per unes hores, han esgotat la seva dosi de creativitat literària i els seus recursos estilístics per acabar tirant del manuals d'expressions que no diuen res però que ajuden, si més no, que el temps passi i les lletres sumin.
I ara resulta que tot té el seu fi de cicle, la seva abdicació i el seu joc de trons. Quan tot es defineix com un final de cicle és quan m'adono que parlem per parlar, per omplir l'espai d'ones sonores o perquè falti una mica menys per anar a dormir. Qui ha dit que els fets son cíclics? Per què hem acceptat que les coses han de morir per tornar a renéixer? Jo no percebo la vida con una suma de circumferències superposades. Jo entenc el nostre esdevenir com un rail de muntanya russa que puja i baixa, fa una giragonsa mortal per tornar a rodar per planícies de calma que acaben amb altres pujades i baixades que ens posen els pèls de punta o ens fan sentir que som més vius que mai.
Perquè si quan parlen de cicles es volen referir al cicle de la vida: néixer, créixer, reproduir-se i morir, no hi ha res més contrari a la intenció de tornar a començar de nou que utilitzar els cicles de la natura com a metàfora. Res no torna.
Un fi de cicle suposa que empalma amb l'inici del següent i que quan aquest s'acabi donarà pas al que el segueix. Explicar els fets de la vida com a cercles em sembla l'error més gran d'algú que s'erigeix com a comentarista qualificat del que succeeix i és important. Segurament deuran pensar que aquesta reflexió d'avui és banal i sense gaire consistència, però en el moment que acceptem que qualsevol expressió encaixa per explicar coses diferents, és que hem perdut la batalla de la riquesa literària i hem renunciat a explicar-nos entre nosaltres la vida amb tots els seus infinits matisos i i la seva inabastable paleta de colors. És cert que l'exigència del detall concret i exclusiu requereix un esforç suplementari però sortir de l'avorriment del dia a dia i de la uniformitat de l'argument, cal una actitud i un compromís que dóna sentit a existències úniques i intransferibles.
