qualsevol que tingui una certa edat recordarà els arguments amb què els partits polítics, als anys vuitanta, van confiscar amb bones paraules les caixes d'estalvis. "Ara per fi seran per al poble", deien uns. Altres asseguraven que "ara exerciran la seva verdadera funció social". Altres ens deien que havia arribat l'hora de democratitzar-les. I altres, els més joves, deien amb la mateixa ràbia i la mateixa indignació que avui professen els joves de Podem que per fi ens havíem deslliurat dels corruptes i dels franquistes que havien controlat aquestes entitats financeres durant anys i panys. No sé si es va parlar d'una nacionalització de les caixes, però se'ns va dir que a partir d'aquell moment estarien millor gestionades i serien molt més eficaces i servirien de veritat el país. S'havien acabat els privilegis i les opacitats. I també s'havia acabat l'hora dels professionals que només pensaven en els beneficis del capital, perquè ja no hi hauria més sangoneres.
I per assegurar que tot això fos així, es va dictaminar que els representants dels partits polítics i dels sindicats s'incorporessin als consells d'administració de les noves caixes. Perquè tot estigués ben controlat. I perquè tot es fes pel bé de la societat civil. I perquè ningú fes coses rares amb els diners. I perquè el poble vetllés pel bon funcionament de les entitats que guardaven els nostres estalvis. I coses per l'estil.
Tot això va passar de veritat, i si algun erudit es posés a rastrejar a les hemeroteques, trobaria les declaracions solemnes dels nous directius, al costat de les promeses de transparència i d'honradesa i de gestió pròxima al ciutadà. Ho recordo bé perquè vaig llegir algunes d'aquelles entrevistes en el seu moment -sóc així de masoquista-, així que no he oblidat les paraules grandiloqüents: ferm propòsit de facilitar les coses, desig d'ajudar el petit empresari i el ciutadà corrent, etc. S'havia acabat l'horrible centralisme i el temps en què les decisions es prenien Déu sabia on. A partir de llavors no hi hauria més plutòcrates ni més sangoneres que juguessin amb els nostres diners. Tot es faria a favor del poble i a favor del ciutadà. I per fi canviaríem les coses pel bé de tots.
Ara, per descomptat, ja sabem com ha acabat tot allò. Moltes d'aquestes caixes van començar a convertir-se en les caixes particulars dels partits polítics, als quals lliuraven diners a fons perdut a canvi de privilegis i beneficis obscens per als directius que tothom sabia, o almenys sospitava, però que ningú s'atrevia a revelar. Entre els nous gestors no hi va haver a penes professionals de la banca, sinó que es van escollir amics o companys o gent obedient que no posés pegues ni fes preguntes. Els antics gestors van ser jubilats, o se'ls va deixar en un càrrec merament simbòlic, i la nova generació de directius que treballarien pel bé del poble va ocupar els seus llocs.
Com és natural, va caldre fer lloc, i si abans hi havia hagut dotze consellers en una entitat, se'n va triplicar o quadriplicar el nombre, perquè així hi cabés gent de totes les adscripcions i de tots els sectors socials. I com és natural, es van augmentar els sous i es van introduir nous avantatges perquè ningú estigués descontent. Entre els nous dirigents va arribar a haver-hi un floricultor i fins i tot un poeta, i un altre que no va acabar la carrera perquè l'havien expulsat de la universitat i mai va trobar el temps suficient de tornar a treure's el títol. Això ho ha descobert l'economista Jesús Fernández Villaverde, que en un exercici d'intel·ligència crítica -el que més ens fa falta en aquest país- s'ha posat a analitzar els currículums de tots els alts càrrecs que van passar per aquelles caixes d'estalvis. I entre les seves troballes, que va publicant en el bloc Nada es gratis, el més sobresortint és que gairebé cap d'aquests nous càrrecs tenia coneixements de banca. Ara bé, tots eren gent molt ben relacionada amb la política. I res més.
Però només així s'explica el que ha passat amb les targetes "fantasma" de Caja Madrid, amb les quals alguns directius es van gastar milions i milions d'euros en despeses de representació. Una de les més grans vergonyes de la nostra història recent es feia pel bé de tots nosaltres. I amb els nostres diners.
