Si mirem la llista de despropòsits el PP no té prou bombers per apagar els múltiples incendis que ells mateixos generen i que se'ls van acumulant: Bankia, ebola, Castor, Adif, Cañete, TVE, Fabra, Bárcenas, Gürtel, Gallardón, Aguirre,... i tants altres com volem afegir: reforma energètica, prospeccions a Canàries, pressupostos per a Catalunya,..., vist així, pot semblar que la mala gestió i la confluència de personatges impresentables s'acumulen de manera natural sota el paraigües de les sigles del PP, amb una mitjana que supera la de la resta de formacions. Però, si gratem una mica, ens adonarem que no només es tracta d'haver aplegat molts po?cavergonyes en un espai reduït, sinó que el veritable problema del PP és d'actitud. Qualsevol dels seus dirigents sempre que es dirigeix a la població ho fa amb una actitud de prepotència, de su?ficiència, de superioritat, de menyspreu i fins i tot de disgust per haver de respon?dre a uns ciutadans que, per a la seva manera d'entendre, deuen estar molt per sota en l'escalafó social que aquests alts càrrecs tan dignament ocupen.
Al PP el consumeix la seva pròpia foguera de les vanitats. Tanta distància han volgut posar davant la gent del carrer que ara, cada vegada que un dirigent d'aquest partit o un afillat per l'estructura d'aquest (els podem comptar a centenars) fica la pota (això es més o menys cada cinc minuts), automà?ti?cament es converteix en la riota del país, sense adonar-se que de mica en mica van generant un rebuig visceral entre molta gent, espe?cialment entre aquells que encara tenen una mica de criteri i no han quedat abduïts per la cultura estripada d'algunes televisions o pel periodisme fonamentalista. A a?quest problema d'actitud, de taran?nà, cal afegir un extremisme exage?rat a l'hora de voler-nos donar, d'una banda, lliçons d'ètica, de mo?ral i en el cas de Catalunya, de fal?sa història i de l'altra, de no tenir aturador en els límits de la corrupció. Per sort, duraran poc.
