AGirona hi ha dies que l'agenda cultural és tan atapeïda que ens hauriem de fer a trossets per poder anar a treure el nas, només, a tots els actes anunciats. Només un cop d'ull a les pàgines d'anuncis d'aquesta mena permet fer-se càrrec d'un creixement gairebé espectacular que -als gironins d'una certa edat- ens mou a comparar-ho amb les activitats que aquí s'havien organitzat unes dècades endarrere. És realment allò de l'humorista: si no la fas tu, la conferència, ja te la faran, no pateixis.

A més de la rica varietat de l'oferta cultural a la franja horària de tarda endintre, cal considerar que tot el que s'està programant és possible gràcies a una infraestructura de sales i instal·lacions que probablement no existeix a altres ciutats semblants a Girona. És el mateix que passa amb el patrimoni arqui?tec?tònic dels patis de cases notables, que quan a Girona arriba el Temps de Flors els mateixos gironins hi fem una gran descober?ta que ni havíem sospitat mai. Les sales d'activitats disponibles a Girona són nombroses i permeten que els organitzadors, institucions, associacions i companyia, escullin segons temes a tractar i audiències a rebre. És una de les satisfaccions col·lectives dels qui en són propietaris o gestors. Per bé que tot l'aforament ja és difícil d'omplir, però aquest serà tema d'un altre dia.

Sempre cal deixar crònica dels començaments de les coses bones i hem de fer memòria de la llavor d'aquest arbre cultural que bé podríem dir que ha arribat a la maduresa. La llavor va ser plantada l'any 1951 amb el nom de Sala de Pergaminos, a la Biblioteca Pública de Girona. Des del 1848 la biblioteca era instal·lada amb evidents signes de pobresa a l'Institut del carrer de la Força, i en ser traslladada a l'edifici de l'Hospici, a la plaça de l'Hospital, va passar exac?tament de mort a vida, i amb aquest esclat es va crear la Sala de Pergaminos, que va donar entrada a les activitats de conferències i demés que es produïen llavores a Giro?na. L'hospitalitat de la gestió, l'elegància de la sala i el coixí bibliogràfic de les mateixes parets creaven un clima avui difícil d'imaginar, però el sostre encara fa la mateixa volta acollidora. Al llarg i fecund currículum del doctor Enric Miram?bell figura desta?cadament la creació d'aquella sala de la Biblioteca que va ser model en el seu gènere. Ell va saber engrescar la Diputació de Giro?na, propietària de l'edifici, per a la realització d'una de les obres més memorables d'aquells anys que eren difícils, necessàriament. Després, la mateixa preo?cu?pació cultural i gironina va arribar a la totalitat de la Casa de Cultura, el 1966. En un De?cret estatal sobre aquestes institucions, allò creat a Girona va ser proposat com exemple.

Quan avui podem contemplar l'esplèndid ventall de sales al servei de la cultura podem felicitar-nos entusiàsticament per aquella sala que 63 anys enrere es va posar a llaurar amb excel·lència aquesta terra cultural. Als gironins d'ara -i sobretot a aquells que ja tenim una edat- ens toca de fer constar un reconeixement profund envers la creació d'aquells acolliments culturals en una època en què només érem a la meitat de la postguerra civil: ho he dit d'aquesta manera perquè els més grans expliquin als més joves el significat del que representava plantar cultura en aquest país. No podem imaginar-nos què seria de la vida cultural de Girona sense la nostra, molt nostra, Casa de Cultura que ara permet, estimula i desplega un calendari d'activitats amb eficàcia i generositat. La de Pergamins va ser una vertadera sala mare. I haver exercit aquella maternitat en el temps aspre dels anys cinquanta és un mèrit inesborrable que cal reconèixer en tot el seu valor.