Cartes

post-Fires

Lluís Torner i Callicó. girona.

Amb el castell de focs, com ja és tradicional, donem per acabades les Fires de Sant Narcís, del 2014. Els tres petards finals ens diran: Gironins, s'ha acabat. Enguany, però, sentirem més recança que mai, ja que mentre han durat, qui més qui menys ens hem oblidat un xic de tota la problemàtica actual. Al decurs dels set dies de durada, han succeït coses importants que, sumades a les que ja venien d'abans, ens estan mantenint preocupats, però, mentre han durat les festes, hem intentat fer com aquell anglès de l'acudit, que li diuen que se li està cremant la casa, i diu: Som en cap de setmana, dilluns ja me'n preocuparé.

Hem aparcat, uns dies, les males notícies sobre la crisi, la corrup?ció, les crítiques, les incomprensions i fins i tot d'aquesta qüestió, tant o més important -almenys per a la gent de casa nostra- que s'amaga darrere de dues sigles, 9-N, però que, tan senzilles que semblen, són talment una mena d'iceberg, ja que comporten una càrrega molt important d'emocions confrontades i, talment com estan les coses, ben difícils de conjuminar.

Ens costa d'entendre i de pensar que, pacíficament, no puguem manifestar una opinió i que, a més, se'ns digui que fer-ho és motiu de confrontació. Enfront d'això, com a persones que ja tenim una edat, se'ns acut una mena de símil: Els pares que tenen diversos fills, a mesura que es fan grans, han d'admetre que es vulguin anar emancipant, tot i entendre que és difícil que tots pensin i actuïn, envers ells, de la mateixa manera, però si els estimen, han d'acceptar la seva diversitat; i pel que fa als fills, les seves diferents maneres de ser, no els han o no els haurien de comportar un obstacle per respectar-se i romandre ben avinguts.

Resumint, a la nostra humil manera de veure-ho, pensem que: Si no s'entenen, ni s'accepten la diversitat, les arrels i els sentiments, i s'impedeix la lliure i pacífica manifestació, la bona entesa es farà ben difícil.

Medalla d'Or de la ciutat de Banyoles

Isabel Álvarez Octavio de Toledo. BANYOLES.

Enmig de tantes notícies tristes i desagradables vaig tenir una gran alegria, i per partida doble. La primera és que reunit tot el Consistori de l'Ajuntament de Banyoles, i per unanimitat, es va decidir concedir la Medalla d'Or de la ciutat de Banyoles a Mn. Pere Bach.

La segona és que Mn. Pere Bach sigui sacerdot, un capellà el mèrit del qual ha estat únicament i exclusiva fer-ho molt bé i viure una entrega total al seu ministeri sacerdotal.

Mn. Pere és una persona bona, treballadora i molt propera; i això ho va poder copsar tothom el dia de la festa de Sant Martirià a l'acte d'entrega de la medalla. L'alcalde, davant d'una sala plena a vessar de gent en què no hi va faltar el Sr. Bisbe, el Bisbe emèrit, que viu a la ciutat entre nosaltres, el rector de la Parròquia i molts dels seus companys sacerdots, autoritats civils, així com familiars i molts amics, va glossar la seva vida de treball com a capellà, ja sigui fent missions als pobles, acompanyant els ?mi?nyons escoltes, fent classes de religió a l'institut, tenint cura no només del patrimoni del monestir sinó també de la seva vorera tot passant l'escombra, etc. Ell escoltava amb una cara entre sorprès i divertit per tot allò que deien que havia fet. Un gran reconeixement a una persona que s'ho mereix. Enhorabona, Mn. Pere i com vostè deia als escoltes, "Amunt i foris".

Les pensions a la República Catalana

enric carcereny beltran. lloret de mar.

La garantia de les pensions no la donarà el Govern de la República ni cap llei, la garantia la donarà el nostre mercat laboral. Som un país petit, això és bo, els països en què és viable la Seguretat Social són d'una mida semblant a la catalana, més fàcil de controlar i ser eficient.

Des de l'any 1995 fins al 2010, tenim que Catalunya ha tingut un saldo positiu de 25.000 M d'euros a la Seguretat Social, mentre que Espanya el va tenir negatiu. Amb un estat independent els jubilats catalans haurien disposat de 20.000 euros més per jubilat.

La nova República Catalana primer ha de crear feina, si tenim eines d'estat la podem crear. Si ens quedem a l'Estat espanyol veurem reduïdes les nostres pensions. En canvi, si marxem, tindrem eines que ens permetran tirar endavant un establiment de prestacions i pensions suficient. Amb una prestació de 400 euros no n'hi ha prou per viure, per tant estem admetent economia submergida, s'està fomentant de manera indirecta.

Es diu que s'ha d'endarrerir l'edat de jubilació però en canvi diem als joves que abans dels 20 anys no treballin, els diem formeu-vos, divertiu-vos i després busqueu feina. Els joves han de començar a treballar aviat, encara que sigui combinant feina i estudis. Si endarrerim la sortida del mercat de treball i també endarrerim l'entrada al mercat de treball, tot plegat no acaba de lligar. Hem de pensar en quines condicions mantenim les persones que viuran dels 65 als 100 anys si se segueix allargant l'esperança de vida. Hem d'intentar estalviar al màxim pel cost d'aquest envelliment.

L'important és mantenir la població activa, que segueixi aportant, i aprofitar el seu gran valor, l'experiència.

Gran castanyada

a l'infern

Mateu Frigoler Teixidor. Canet ?d'Adri.

Com és costum de cada any, l'Infern celebra per Tot Sants la seva gran castanyada, en Satanàs llueix aquest dia les millors gales presumint al llindar de la porta d'una fantàstica forca d'or i brillants. La presidència està reservada per a uns convidats d'honor, l'Stalin, en Musolini, en Hitler, en Franco, i com que no són racistes, aquest any hi tenen l'Idi Amin Dada. El Llucifer ja té els porrons de cava català (aquí no hi ha boicot) al congelador. A poc a poc van arribant els comensals, l'últim el Caudillo del bracet de la Gilda (la Carmen dels collarets diuen que se'n va anar cap al cel) darrere d'ells el Carrero Blanco, ara molt negre, amb un sac de castanyes gallegues.

Comencen les torradores a funcionar i mentrestant tots fan ostentació de la quantitat de gent que varen torturar, afusellar i gasejar. Al cap d'una estona, en Franco, emprenyat perquè li semblava que quedava enrere en el recompte, s'aixeca i amb la seva potent veu de sempre, els fa saber que ell és l'únic de la colla que al seu país troben a faltar. "A la meva Espanya que vaig deixar molt ben lligada hi tinc encara una fundació, a Galícia el pazo de Meirás, el partit que governa, fundat pel meu millor ministre, el Manolo. En Romay, president del Consell d'Estat, un gran col·laborador meu que als 80 anys encara fot la punyeta als pobrets catalans, i per més escarni l'altre dia en el seu Parlament "un caballero español saludó con nuestro añorado signo facista y por si fuera poco en el Valle de los Caídos tengo el más fastuoso monumento funerario del mundo". Tots varen quedar bocabadats fins que "en un momento dado" la Gilda li va fotre un pessic al cul perquè s'assegués i callés; arribava en Satanàs amb un olorós cremat de rom Pujol.