La crisi política es manifesta amb més cruesa. La percepció de desgavell i d'inestabilitat s'incrementa i s'identifiquen les dues principals conseqüències: desbordament de les simpaties per Podem -una alternativa antiestablishment-, i la rebel·lió independentista a Catalunya. La crisi econòmica i la incapacitat de l'Estat per resoldre-la minven la confiança en Govern i oposició i desinflen l'esperança de sortir del forat econòmic i social a curt o mitjà termini.
Tampoc arriba d'Europa cap perspectiva de canvi de tendència econòmica ni esperança de recuperar creixement, treball i benestar. Al contrari. Res, per tant, ajuda a millorar o recuperar la confiança dels ciutadans en les institucions.
La crisi política, altrament, es basa i amplifica per problemes reals: l'encaix de Catalunya, un conflicte creixent des de fa més de deu anys; el descrèdit de la política, que està present o larvat més o menys des de sempre, i la corrupció, un tumor que esclata i agreuja la feblesa quan hi ha debilitat o cansament polítics.
Sense esperança costa viure. Amb problemes reals i cap resposta positiva des del sistema, no estranyi que les promeses d'Arcàdies felices i de pureses sense límits mobilitzin multituds. Els populismes floreixen a la desemparança i la frustració que creen les crisis. Viuen de manipular el llenguatge creant discursos buits de contingut i evocadors de valors positius, metafísics i cobejats. L'independentisme català, a més, està ben finançat, s'identifica amb el poble mític i ha teixit una espessa xarxa de moviment cívic, ajuntaments i tot el poder autonòmic per arrossegar la ciutadania que no vulgui sentir-se diferent o exclosa. Festeja amb la intolerància (Claustre UdG) i pràctiques no democràtiques, opaques (mobilització d'avui).
Horitzó ombrívol. Per això cal més que mai qui desenredi la troca, freni el conflicte i fomenti la convivència.
