Les notícies de la cultura són molt amables quan anuncien que s'ha editat algun epistolari o conjunt de cartes que en el seu dia havien circulat i transmès mitja vida. Cada epistolari representa un monument al gènere d'escriure cartes. I a la vista de la manera de comunicar-nos que fem servir ara, en cada ocasió que s'edita un d'aquests epistolaris hom té la sensació d'un acte molt fecund que transmet un llegat, ja irrepetible, a unes noves generacions que canonitzen les noves tecnologies en el ram de la comunicació més personal.

Josep Maria Capdevila va escriure l'any 1927 un llibre llavors imprescindible, Com s'ha d'escriure una carta en català. En rellegir-lo s'hi troba un sisè sentit, el ritme humà d'un viure distès. Capdevila recomanava als seus lectors de tenir claredat, precisió i harmonia, tot i que la conversa espontània ens porta a la dispersió; i establia una estreta relació entre la parla i l'escritura: "La paraula que diríem és la mateixa que hauríem d'escriure; la primera cosa, doncs, és saber parlar bé". Després hi havia sempre descobertes que podien ser sorprenents: diuen que Torras i Bages tenia un tracte adust, però quan escrivia cartes a Joan Maragall era cordial i correcte. Una carta era també senyal d'amistat i, a vegades, això volia dir "abaixar" el llenguatge: quan Joaquim Ruyra escrivia als seus treballadors no parlava de "tramesa" sinó d'"enviar el suro". El mateix Ruyra, en un epíleg del llibre de Capdevila ja citat, dóna un consell per a escriure una carta: "Ordenar un xic les idees i anar molt al gra".

La carta podia ser pobra, fràgil, fins i tot inculta. La mainada d'ara no es pot creure que a Barcelona, al costat del palau de la Virreina, hi havia unes casetes on els analfabets podien ser atesos i se'ls escrivia una carta per encàrrec. Ara quedaran enrere les peripècies com aquella d'una carta que l'inoblidable Antoine de Saint-Exupèry, autor d'El Petit Príncep, va escriure a la seva mare, desde Còrsega, el juliol del 1944, i no va arribar al seu destí fins al juny del 1945, quan l'escriptor i pilot d'aviació ja havia mort, en els combats de la Guerra Mundial. Són molts els homentages que cal fer al gènere epistolar, universalment, i a tots aquells que encara hi creuen i n'elaboren reculls i epistolaris. Perquè qui sap com hauria sigut la propagació del cristianisme sense les cartes de sant Pau ; i la llengua francesa sense les 1.725 cartes de madameSevigné ; i es pot endevinar quina categoría devien tenir les cartes d'Horaci quan l'emperador August lamentava que el poeta no n'hi escrivís cap. Sempre tindrem testimonis sòlids d'escriptures íntimes, molt íntimes, com aquest magnífic llibre Cartes des del front, edició d'Eloi Vila, on poder-hi llegir paràgrafs amb ànima, escrits des d'una trinxera, no pas des d'un escriptori selecte, papers que són com llumins d'una gran esperança a dintre d'un petit sobre, durant aquella maleïda Guerra Civil Espanyola.

Enamorats de tota comunicació, sempre que ens faci sentir còmodes i progressar en el camp de l'humanisme vertader, podríem optar per una autèntica germanor que ja propugnava el poeta: "Tinc un rampell, m'encanta el nou i m'enamora el vell". Podrem sentir-nos enyorats de tantes cartes (ja carrosses, com diuen uns) i podrem sentir-nos rejovenits amb els ginys tecnològics (invents del dimoni, com diuen altres). Però tots hauríem de rellegir aquella pregària de Michel Quoist: "Tinc una frase per dir, curta potser però plena de la meva vida. Els altres tenen dret a la meva paraula. Perdona'm, Senyor, d'haver parlat sovint i no dir res".