Llegint últimament els mitjans de comunicació de Madrid -de dreta a esquerra- sembla que el principal problema de corrupteles a Espanya sigui el sou de 1.600 euros nets al mes que cobra de la Universitat de Málaga Iñigo Errejón, un dels caps visibles d'aquest fenomen polític que encarna Podem. Desconec si Errejón ha fet trampes. El seu professor diu que no. Si les hagués fet, que ho pagui, però no és menys cert que, si s'apliqués a tothom la meitat de rigorositat que a ell, milers i milers de càrrecs públics de tot Espanya haurien de deixar els seus llocs, començant pels milers d'assessors que cobren sous infinitament superiors al d'Errejón per no exercir cap funció.
El problema de fons és que Podem, de sobte, ha amenaçat la supervivència de l'establishment de la política espanyola i catalana. A dreta i esquerra. La parada trontolla i el desconcert és absolut. A Podem se li critica tot, inclòs que el seu líder, Pablo Iglesias, sigui un assidu de les tertúlies. Quin mal hi ha que un polític s'expliqui permanentment a la societat? Millor així que no pas un polític-robot que apareix a la tele de plasma sense admetre preguntes.
Ignoro què passaria si Podem guanyés unes eleccions generals i governés. El seu programa econòmic, ara més moderat que a les eleccions europees, sembla inaplicable en un món global on les principals decisions s'adopten més enllà dels estats-nació. Interpreten alguns experts que en mig any han passat del model llatinoamericà al nòrdic, però també m'espanta el que suposa d'amenaça per a la llibertat d'expressió que per a Pablo Iglesias els mitjans de comunicació hagin de ser públics. Les principals democràcies occidentals se sostenen amb mitjans privats, independents. Llevat de la mitificada BBC, la resta de mitjans de comunicació públics del món -Espanya i Catalunya inclosos- estan al servei del govern de torn.
Amb els dubtes que generi i amb els temors que pugui infundar, la irrupció d'una alternativa que ha sacsejat l'statu quo dels partits tradicionals ha representat un cop d'aire fresc. Sostenen molts experts que l'estat del benestar es va construir després de la II ?Guer?ra Mundial pel temor del capital a l'expansió del comunisme. Caigut el Mur de Berlín, el gran capital ha deixat de sentir-se amenaçat i és ben visible el progressiu desmantellament d'aquest estat del benestar i dels drets més elementals dels treballadors. El sistema no el trenquen els dirigents de Podem, que, a dia d'avui, no governen enlloc. El sistema l'estan destruint des de dintre, amb una corrupció institucionalitzada, els que han exercit el poder a Espanya i a Catalunya des de la recuperació de la democràcia.
