Ala reunió d'amics surt una dada esgarrifosa: la brossa recollida a la ciutat de Barcelona faria una pila llarga de totes les Rambles, d'una alçària de set metres, cada mes. Allà mateix un de la colla diu que li sembla haver escoltat que en lloc de set metres varen dir setanta. I s'acorda deixar-ho estar, que tot és posible, i que el món continuarà rodant. I és que l'home del contenidor s'està doblegant a tot, ja es pot parlar d'un "homo continitoris", com una encarnació de la paciència de l'homo sapiens.
Deurà ser un tema etern, que en un moment donat rebufa recollint el vidre, suara s'infla amb el debat de les bosses de plàstic, i també amb la benvinguda a la tendència del reciclatge, que ve a ser un pont entre utilització i consum, aprofitament, i neteja de consciències.
Tanmateix, quan es va començar a parlar de reciclar feia goig aquella frase de fabricar paper "sen-se-ta-llar-ni-un-ar-bre". I es rescatava el record i l'exemple dels bons mestres de cuina que sempre havien aprofitat els sobrants i en feien i en fan filigranes. Al principi del reciclar recordo que uns promesos enviaven la participació del seu casament amb paper reciclat i ho deien, que era reciclat, amb lletra gairebé més gran que els seus noms propis. I el text deia que ells es reciclarien tal dia.
Els residus industrials i els urbans són dos toros que cal agafar per les banyes. Envesteixen massa. I els usuaris dels contenidors més familiars només som les anelles finals d'una cadena que fa basarda. No en som culpables, del desordre general. A les esferes superiors hi ha una immensa tasca a fer sobre els productors de tot allò que, si no fa servei precís, ens sobra i/o ens espatlla alguna cosa. Embolcallem amb plàstic perquè hi ha plàstics, de la mateixa manera que tiràvem DDT contra les cuques perquè hi havia DDT; i quan va desaparèixer aquell insecticida tampoc no es va enfonsar el món.
El problema del tractament i eliminació de residus és greu i en creixement, així que s'abaixa la guàrdia. La creació i gestió dels grans abocadors genera qüestions complicades i amb conseqüències que es perllonguen fins i tot quan ja es comença a parlar del seu tancament. Com ara mateix, el tema de Cruïlles. Quan es parla del final de la vida putrefacta d'un abocador de deixalles fa pensar en aquell títol d'una pel·lícula que al temps de l'"españolada" es va dedicar a donya Inés de Castro: Reinar después de morir.
Però si l'existència i la supervivència de coses que inevitablement s'han de convertir en deixalles ens perjudica tant, ens fan nosa, hauria d'arribar el moment de repensar costums i rutines, normes i disposicions: si és un problema l'existència de tants de residus, una solució seria no crear-ne tants. Per posar un exemple: quan comprem mitja dotzena d'ous ens la venen junt amb un protector de plàstic i un embolcall de cartró que -arribant a casa- van ambdós directament al contenidor corresponent. I els havíem pagat, amb la qual cosa les nostres mares i àvies s'hi haurien fet un tip de riure. O de plorar.
Els de baix de tot som els criats del contenidor, de la mateixa manera que les diverses administracions són les criades de la desfermada producció de coses inútils que obliguen a anar inventant, fabricant i col·locant incomptables contenidors a les nostres víes publiques. Això sí, divertits, de tots colors, de disseny.
