Ja hem deixat enrere aquesta llevantada històrica que ens ha deixat impreses a la retina imatges, com la de la Rambla de Figueres mig esfondrada, que ens costaran d'oblidar. Quan l'aigua baixa a raig, com aquests últims dies, és fins a cert punt inevitable pensar novament en aquesta nostra proverbial fragilitat humana. Davant dels elements -aigua, foc, terra i aire-, en qualsevol de les seves manifestacions desfermades, els humans som tan poca cosa. No en som plenament conscients, però, fins que l'aigua benèfica i innocent no es converteix en mar enfurismada o en diluvi universal; fins que el foc domesticat de l'encenedor i de la llar de foc no es converteix en incendi forestal indomable; fins que la terra amable que es deixa conrear i fructifica no trontolla i s'esquerda per engolir edificis sencers; fins que l'aire que respirem i que ens dóna vida no es converteix en cicló que arremolina tot el que troba al seu pas.

Curiosament, així com els humans mantenim un tracte gairebé reverencial amb el foc, ens costa considerar l'aigua com un element que pot arribar a ser perillós, enemic i tot. Deu haver-hi, en nosaltres, algun ressort amagat des d'on encara reverbera el mite del robatori del foc per part de Prometeu: el foc és cosa divina; si ha arribat a mans nostres és només perquè l'hem manllevat però l'hem d'utilitzar sempre amb la cautela de qui sap que està manipulant un element que no li és propi. No tenim en absolut aquesta mateixa cautela davant de l'aigua. L'havíem tingut, certament, i ens en dóna bona mostra el fet que les mitologies mediterrànies (tant la grega com la cristiana) i de més enllà (la babilònica) assignen a l'aigua un paper incontestablement devastador. Amb variants poc rellevants, el poema accadi de l'Atharasis, el Poema de Guilgameix sumeri, el mite de Deucalió i Pirra grec o el diluvi universal del Gènesi bíblic apunten tots en aquesta mateixa direcció.

Però no cal recular pas tant per trobar ben viva aquella prevenció envers l'aigua, una prevenció que avui hem atenuat pràcticament del tot. Quan, l'any 1968, es construí la imponent presa de Susqueda, la primera pregunta (ben sensata, de fet, tot i que avui segurament ni ens passaria pel cap) que es formularem els gironins va ser: "i què passarà, si la presa es trenca?". Per tranquil·litzar la població, el 16 de febrer de 1968, Los Sitios de Gerona anunciava als seus lectors, en portada i sota el títol de "La verdad de Susqueda", que "En nuevo esfuerzo informativo para tratar de aclarar la realidad de los extremos de la debatida presa de Susqueda, nos hemos puesto en contacto con la Hidroeléctrica de Cataluña, que ha aceptado el diálogo en visita que realizarán los periodistas gerundenses a la citada presa a fines de mes". I, efectivament, a finals d'aquell mes de febrer, "los periodistas gerundenses" es desplaçaren a Susqueda, on Pedro Durán Farell els va mostrar l'avanç de les ?obres de la presa i els va convèncer que "resulta evidente que no ofrece peligros de derrumbamiento ni resquebrajaduras, salvo contingencias catastróficas o de conflicto bélico, y aún a base del uso de armas de singular potencia, con lo que el eventual riesgo quedaría circunscrito precisamente y únicamente en esta presa".

S'ha de reconèixer que, més enllà de l'alambinada prosa periodística, tan pròpia de l'època, el text més aviat tranquil·litza poc. I de tranquils els gironins no hi devien quedar gaire, perquè immediatament es posaren a calcular fins a quin nivell arribaria l'aigua a la ciutat de Girona en cas que fes figa una Susqueda plena fins al capdamunt. I arribaren a la conclusió que l'únic lloc de Girona on era segur de viure era a partir de certa alçada de la pujada de les Pedreres. M'hi jugaria alguna cosa que la majoria de les cases i torretes que avui veiem a la banda dreta d'aquesta pujada de les Pedreres es van construir, justament, a primers dels anys setanta, un cop posada en funcionament la presa de Susqueda.

Diumenge al vespre, l'Agència Catalana de l'Aigua informava, via Twitter, que "Susqueda comença a sobreeixir quan a Girona [el Ter] ja ha passat el cabal punta". I poc després: "El riu Onyar a Riudellots, que encara no havia respost aquests dies, baixa amb força cap a Girona i el baix Ter". Diguin-me maniàtic, però un servidor es va estar despert fins que el tuitaire de l'ACA se'n va anar a dormir, tement que la confluència del sobreeiximent de Susqueda i la revinguda de l'Onyar no convertissin Girona en una peixera. Al barri on visc, a Sant Narcís, encara són ben visibles en moltes cases les guies on s'encaixaven fustes per evitar que el Güell desbordat no se't fiqués a casa. Avui sembla impensable que es repeteixin escenes com aquella, al centre de Girona, a Sant Narcís, al Pont de Dimoni o a Sant Pere de Galligants. Però potser no ens faria del tot mal recuperar el respecte reverencial que els nostres avis van mantenir sempre davant de l'aigua: el foc té aturador, que l'aigua, no.