Acaba de sortir la segona edició de Germaine Gargallo. Cos, pintura i error, de Cristina Masanés (Llibres del segle). És una bona oportunitat perquè s'hi acostin tots aquells que no ho hagin fet. El text t'atrapa des de la primera pàgina. Des que l'autora ens submergeix en un oceà enterbolit, malèfic i addictiu de color blau. El color preferit dels simbolistes. El llibre reconstrueix escenes viscudes per la model Germaine Gargallo, a partir de dades i fets reals. Tots aquests materials, Masanés els va modelant amb un embolcall narratiu, poètic i sensorial d'alta volada. Això li permet fer reviure, de manera atractiva i creïble, aquell París tumultuós de 1900 ple de passions i cobdícia, de bohèmia i misèria, d'artistes i dones de la nit. Aquella terra de promissió on Ramon Pichot, Carles Casagemas i Pablo Picasso van quedar ancorats per sempre.
Els assajos amb rerefons artístic fan arrufar el nas a molta gent. No m'estranya: n'hi ha que són densos com un entrepà de plom i castanyes. Aquest, en canvi, és àgil, viu i amè. Entre frase i frase, el text introdueix reflexions i et fa rumiar. Però es pot llegir igual que una novel·la. O com l'episodi pilot d'una sèrie dedicada a Picasso i el món que l'envoltava. I això és molt poc habitual.
Germaine Gargallo havia quedat gairebé exclosa dels dies canònics i fundacionals de l'art modern. Des d'ara, gràcies a la bona feina de Masanés, ja hi té un lloc reservat, escortada per Casagemas, Picasso i Pichot. Els lectors curiosos i sensibles, aquells que prescindeixen dels patracols més venuts, faran bé de descobrir-ho.
