A mi els canvis de temps em fan il·lusió. He viscut trenta-sis primaveres, trenta-sis estius, trenta-sis tardors i trenta-sis hiverns, o sigui que ara estic a la primavera trenta-set. Ja me'n podria haver cansat. Si suposem que les nenes petites no parlen del temps i que, tirant llarg, vaig començar a parlar de la primavera als disset anys, vol dir que he tingut unes vint vegades la mateixa conversa, consistent a dir que ha arribat tot de cop i fa més calor que mai. La roba la canvio dues vegades l'any, o sigui que l'he posada de les caixes a l'armari i de l'armari a les caixes unes quaranta vegades. Objectivament en podria estar tipa. Per això em sorprèn que encara em faci tanta il·lusió.

Hi ha molta gent que diuen que voldrien que fos sempre estiu i jo m'imagino tres mesos de calor asfi?xiant, i sis, i un any, i dos, i tres, i cinquanta, sempre, a la feina sempre estiu, engegant nous projectes professionals sempre a l'estiu i amb roba també sempre d'estiu, i em fa una sensació molt desagrada?ble, com de sopor i amb soroll d'insectes i grills de fons. No, no m'agradaria gens. L'estiu ens agrada perquè no hi és sempre. Això ho explica molt bé un llibre japonès que es diu Elogi de l'ombra: per poder entendre la llum, hi ha d'haver l'ombra. Igual com per entendre l'estiu, hi ha d'haver l'hivern. Els canvis, els contrastos i sobretot els cicles ens renoven. Perquè ens qüestionen cada vegada. És com el fenomen dels jerseis vells. Pot ser que tinguis un jersei negre que t'agrada molt i que et poses molt sovint. De la roba que deixes una mi?ca apilonada a l'habitació va al cossi de la roba bruta, del cossi a la rentadora, de la rentadora als fils d'estendre, i llavors gairebé l'agafes directament dels fils d'estendre i te'l tornes a posar. Quan ve la primavera, el guardes en una caixa i te n'oblides. I quan l'obres a la tar?dor següent te n'adones: està fet una merda. Té boletes. Com és possible que no ho haguessis vist? Doncs perquè el veies cada dia i per això, paradoxa, ja no el veies. El tenies massa enganxat. I ara amb la distància l'has vist com si el veiessis per primera vegada (ple de boletes). Per això els canvis d'esta?ció ens van bé. Perquè ho veiem tot amb uns altres ulls i ens renovem. Els que hem començat més d'una relació de parella també hem pogut observar un fenomen semblant. Coneixes algú a l'hivern, i a l'estiu, sorpresa!, és com si el tornessis a conèixer. Perquè tot de cop es treu l'abric i es posa uns pantalons de lli i descobreixes que li agrada llegir a la platja a primera hora del matí i és com si fos un altre. Al revés també funciona. Si coneixes algú a l'estiu i entre margarites (no vull dir les flors), a la tardor veus amb sorpresa com es treu el banyador, es posa una jaque?ta i se'n va a treballar a les vuit del matí.

Estic a punt d'obrir les caixes de roba de l'any passat. Sense pensar-m'ho gaire llençaré els biquinis, que estan fets pols. Després, al calaix de la roba d'estiu, hi guardaré un banyador vermell estil anys cin?quanta preciós que em van rega?lar ahir. I tornaré a començar.