El diner viatja molt ràpid i qui en té, també. Un apunt bancari recorre el planeta gairebé instantàniament però els seus beneficiaris encara han de conformar-se amb velocitats analògiques. Amb tot, la diferència és enorme: els rics del primer món volen en jet privat i els pobres del tercer van a peu o a velocitat de ruc privat. La desigualtat exponencial també es mou en aquestes magnituds. Com que el model que ens regeix busca l'acceleració de la desigualtat, s'han estrenant als Estats Units els peatges dinàmics, implantats per l'espanyola Ferrovial en 21,4 quilòmetres de l'àrea Dallas-Fort Worth, a Texas. El dinàmic combina força i moviment. Aquí, la força imposa més preu a més velocitat de moviment.
L'autopista té uns carrils gratuïts de tota la vida i l'han ampliat amb altres de pagament, als quals et pots passar si vas apressat o els no venals es col·lapsen. El peatge dinàmic està tan pensat per a la pressa del ric i per enriquir-se amb la pressa que com més trànsit registra, més car es torna. El client, aquest gilipolles que paga i vol incloure en el preu que li donin la raó, deixa més diners com pitjor circula, amb més trànsit i amb menys velocitat. Gràcies pel bon servei. Mai sents millor pagat un peatge d'autopista que quan sembla que has llogat una via per a tu sol, quan pots deixar enrere sense esforç algun camió i quan et decoren el recorregut amb algun cotxe al qual avançar o pel qual ser avançat per donar amenitat al viatge. En canvi, et sents atracat si l'autopista de peatge té obres que et roben un carril i diversos quilòmetres per hora.
Al final, les grans empreses són com els amos dels restaurants de la costa, que resulten més cars a l'estiu, que és quan pitjor t'atenen de la cuina a la taula, i quan perden els nervis pel trànsit, encara et maleeixen per anar-hi a mitjans d'agost i no a meitat de gener.
