No passa res, fins que passa. Tranquil, que no mossega, fins que mossega. Una pobra dona va patir les queixalades de dos gossos que havien fugit de casa dels seus amos, el cap de setmana passat, a l'església de Santa Maria de Bell-lloc, a Calonge. A priori, no es tractava de bèsties perilloses, però li van queixalar els bessons i la van enviar a l'hospital.
Cert, desgràcies com aquestes passen molt de tant en tant, però passen, perquè els gossos, encara més que les persones, són imprevisibles. No obstant això, afirmar que tots els cans que corren, es caguen i es pixen pels nostres carrers representen un perill públic seria tan imprudent com sostenir que tots els musulmans que viuen a Catalunya són gihadistes perquè 11 desgraciats, fa uns dies, van ser detinguts a Terrassa, Sabadell, Barcelona, Sant Quirze del Vallès i Valls, preparats per fer bestieses més pròpies d'animals que d'humans.
Sí, la majoria de propietaris de gossos a priori domèstics són bona gent i els lliguen i recullen les caques i procuren que els pipís de les seves mascotes siguin el menys invasius possible. Però alguns tenen la insana i incívica mania de deixar que els animals campin al seu aire i permeten que defequin i orinin a discreció, i no netegen res. Són els que provoquen que, per exemple, passejar o córrer per les deveses de Salt esdevingui un esport de risc, en forma de cursa d'obstacles merdosa, per a una majoria silenciosa indiferent als animals (per no parlar del parc Monar, la gran comuna). Una majoria silenciosa per força, perquè els amos (dels gossos) no acostumen a pair bé les crítiques ni cap comentari i això intimida. Ja se sap: els gossos mai no fan res i, per tant, és absurd tenir-los por; més encara: el temor als cànids de companyia és interpretat sovint com un símptoma de poca estima cap als animals, ergo d'insensibilitat, de manca de cor fins i tot. Tranquils, que no mosseguen. Fins que ho fan.
