Sempre m'ha agradat llegir i escriure, aquesta afició me la va inculcar la meva germana Mariana, de professió bibliotecària, que sempre ha estimat amb delit els llibres. Just és reconèixer la seva aportació a la meva vida; de petit em feia llegir llibres i escoltar teatre a la ràdio; ella, la meva padrina, en el dia de la mona em regalava cada any la novel·la que havia guanyat el Premi Nadal.

Avui, dia 29, fa exactament 27 anys que omplo part d'aquesta pàgina d'opinió del Diari de Girona. Un diari obert i plural, ben connectat amb la realitat ciutadana i amb les comarques gironines, tanmateix no oblida que la informació i la reflexió no han de quedar circumscrites exclusivament a l'espai noticia?ble més proper, sinó que hi ha de tenir també cabuda informacions i opinions de fets més llunyans, aparentment aliens a la nostra circumstància geogràfica. En el diari hi ha un contrast ideològic entre els articulistes i els columnistes, cada un d'ells, un servidor inclòs, apuntem vers direccions divergents perquè qualsevol idea és lícita si està sostin?guda sobre arguments coherents. Ben cert que alguns mantenen una insistència política ben diferent de la meva, no obstant, això confereix al periòdic una heterogeneïtat de pensaments que fa que el lector es reconegui en el mirall d'alguns opinants, un lector que sempre pot participar enviant cartes al director tot manifestant la seva discrepància o conformitat.

Últimament preval la teoria en la premsa que el diari ha de ser ideològic al cent per cent i que el lector només compra el producte per constatar que té tota la raó i que els periodistes pensen com ell amb algun petit matís diferencial. No sé si es tracta de pur màrqueting, però a mi m'agrada més el ventall de discursos diversos, ja em tinc a mi mateix per donar-me la raó i no necessito que ho corrobori un que no sé qui és.

Escriure després de tants anys en el diari que estimo i que ha passat per vàries vicissituds -una de tan delicada que sembla?va que no se'n sortiria airós- fa que manifes?ti el meu agraïment als directors que m'han acollit, com també el reconeixement als lectors i lectores i al Rotary Club, que va tenir la gentilesa de premiar un article meu com el que més els va agradar de tots els publicats aquell any versant sobre Girona. Moltes gràcies. Escric avui més emocionat que en altres jorns, escric content per haver aconseguit no caure del diari com cau el vas de la taula i es trenca en xocar amb la duresa de la realitat sòlida del sòl. Perquè nuar mots, entrelligar-los curosament per donar sentit a la idea, és un dels plaers més satisfactoris i barats que existeixen.

Escriure és enfrontar-se amb el buit, conversar-hi i no deixar que t'engoleixi; escriure és enfrontar-se amb la nuesa del paper en blanc amb la intenció d'esquitxar-lo de rengleres horitzontals de frases de color negre. Escriure és dialogar amb una persona que no et vol dir res i si finalment parla és perquè tu pacientment li has posat les paraules a la boca. Escriure és trenar fils de paraules en un ordit que anirà dibuixant-se gradualment fins mostrar el text final i el text final és l'aparador del mots triats.

Guardo en carpetes els escrits. El primer de tots tractava sobre la publicitat i com penetra en totes les llars per la finestra oberta al món que és el televisor; la finalitat dels espots i dels anuncis és vendre un producte que indiscutiblement ha de millorar la qualitat física i espiritual de les nostres vides. Amb el pas dels anys he tocat molts temes i he procurat no encasellar-me massa amb els mateixos. Suposo que més d'un cop he desafinat i la música ha grinyolat als ulls del lector, ben cert que estriparia algun escrit; sóc un pèssim lector i difícilment m'aprovo, sempre crec que es podia haver millorat algun paràgraf, esborrar algun adjectiu o maldic d'alguna idea.

Quan vaig començar pensava que no tindria prou corda per mantenir la continuïtat, que em desinflaria, que xocaria amb un silen?ci rocós que no em deixaria avançar. Quan repasso els meus textos m'adono que no he canviat gaire, que el que m'inquietava i alertava encara ara em desvetlla una frisança agredolça. La necessitat de saber i l'encurio?siment per qualsevol cosa vibren jovenívola?ment dins meu, malgrat la meva vella edat. El món de fora del jo, especialment el tecnològic, ha canviat molt més. Primerament els articles que portava a la redacció els escrivia a màquina, al cap d'uns anys teclejats a l'ordinador i copiats en un disquet i ara els envio per internet. El quart pas vés a saber quin serà.

L'anècdota més sucosa per explicar i la més trista per viure-la va ser la d'un poca-solta que em demanà diners amb l'excusa d'un nét malalt i en perill de morir. Li urgien els calés per pagar els medicaments. Aquest elegant senyor amb aquesta dramàtica història va enredar alguns gironins i no se'm va rifar perquè abans de donar-li cèntims ho vaig consultar al director del diari, qui m'advertí que era un estafador.

He procurat no abusar massa de la memòria personal, si algun cop hi he pouat ha estat amb la pretensió que els records fossin part de la memòria col·lectiva, puix que els nens de tots els pobles jugàvem al mateix, corríem pels environs, ens banyàvem a la bassa i frisàvem per veure les nenes. L'adolescència tampoc diferia; els de la meva generació acabada la mili ens incorporàrem a la comunitat adulta, i aquí estem.

Mercès al diari he fet noves amistats i n'he recuperat d'antigues, igual que m'hauré creat alguna enemistat; si mai plou al gust de tothom, tampoc escrivint agrades a tothom.