Des dels seus orígens, el cinema ha servit per denunciar allò que no ens agrada de la realitat. Ens permet evadir-nos, sí, però també veure-hi reflectits mons alternatius al nostre que ens convencen de la necessitat de canviar-lo. Per això el bon cine?ma, també aquell que equívocament anomenem "comercial" (perquè tot el cinema ho és, d'una manera o l'altra), és aquell que trena un relat vinculant al nostre trànsit existencial i inclou la possibilitat que l'espectador el reescrigui.

En algunes cultures, dèiem, és així des de sempre; en d'altres, tristament, el cinema militant queda diluït en els problemes d'expressió derivats de l'ofec industrial. Al nostre país en tenim un dèficit claríssim. I per aquest motiu quan apareix una pel·lícula com Murieron por encima de sus posibilidades, l'experiència d'anar al cinema es converteix en un acte combatiu, necessari, l'equivalent a un clam per fer trontollar els esquemes vigents.

El film d'Isaki Lacuesta és ?guerriller des de la seva mateixa gènesi: rodat en format cooperatiu, sense pèls a la llengua, basat en contribucions de persones que creien en la història i no en el seu potencial econòmic. És un cine?ma on els pensaments més viscerals cobren vida per mostrar una societat on els bojos encarnen els anhels de la ciutadania molt millor que els seus representants públics. És una comèdia que esgarrifa i una tragèdia que fa riure: de fet, la mateixa línia que delimita bona part de les nostres disjuntives vitals.

Lacuesta ha fet una pel·lícula que diu les coses pel seu nom en un moment que el periodisme se'n va als extrems, i posa al mateix sac els virus i aquells que pretenen erigir-se en el seu únic antídot. Veure-la fa patir, perquè en el fons saps que et parla de coses més properes de les que voldries admetre. Però també et deixa un somriure malèvol, perquè degustar-la et fa bufetejar mentalment tot allò que no t'agrada del mal anomenat "sistema".

I, sobretot, aporta un al·licient afegit: imaginar-se la cara que se'ls quedarà, si la veuen, a tots aquells que ens acusen de viure per sobre de les nostres possibilitats.