Hi haurà més estudiants que treguin una carrera universitària el 2017 que en tota la resta de la història del sistema educatiu, assegura Ken Robinson, educador, escriptor i conferenciant especialitzat en creativitat, recursos humans i qualitat d'ensenyament. Hi ha més gent preparada per a alguna cosa de la qual el mercat pot ocupar. En diem "alguna cosa" perquè en aquesta indefinició caben moltes coses i perquè no respon per què, la principal pregunta de la preparació. Per a què estàs preparat té moltes respostes concretes: per defensar o per sanar les persones, per fer habitatges, per esquivar impostos. La suma de totes elles hauria de donar una resposta genèrica: per guanyar-me la vida. No és així. Moltes de les respostes concretes -enunciades com per ser metge, advocat, arquitecte, assessor fiscal- no asseguren guanyar-se la vida.

Tampoc l'educació mai ha estat un negoci tan gran com ara. Que sobri gent preparada al món no atura sinó que greixa la màquina de preparar gent. Si moltíssims acaben una carrera -que ni prepara per a l'exer?cici de la professió ni la necessita el mercat- el sedàs ve per la sobrepreparació, sigui un màster, un domini de l'anglès sense les adhe?rències de l'accent de la llengua materna, sigui qualsevol altre producte educatiu de pagament. Aquí hi ha un altre negoci al qual acudeix el banc, amb préstecs als estudiants que -no paren de radiar-nos i explicar-nos- són una oferta interessant per formar-se millor. Fa tres anys que es parla que la propera bombolla que esclatarà és la del mercat de préstecs als estudiants, que als Estats Units arriba als 1.200 milions de dòlars que no es podran tornar (i sense deixar un bé per vendre-li a un altre).

Mentrestant, a Espanya hi ha un milió i mig d'alumnes que poden equivocar-se més car o més barat segons acabin carreres de tres anys i les adornin amb un màster de quatre o de cinc. Arribem tard però arribem sempre.